«Ser natural és el més difícil dels posats»
(O.Wilde)
El cadàver dels dies sense horaris
Viatges. T’empasses quilòmetres amb golafreria i aterres en un nou paisatge. Vols impregnar-te de nous paisatges i de parlars estranys, vols dormir tot i afartar-te de viure. Viatges. Et mous poc o molt, però transgredeixes les hores i violes l’ordre.
Dorms quan pots, menges quan tens gana. Beus i veus coses noves. En pocs dies, moltes noves sensacions que tard o d’hora solidificaran en quatre anècdotes perdurables i moltes imatges atrapades en una carpeta solitària de l’ordinador. Quines suraran per damunt de les altres?
Viatges. Et mous per tornar a lloc, per adonar-te que ens movem per desconnectar-nos i trobar-nos de nou, per descobrir qui som sense pautes i sense mapes. Viatges per oblidar-te i recordar-te qui ets a la tornada.
Viatges, lluny o a prop per veure’t en perspectiva, per descobrir qui és aquest tu que canvia després de cada maleta desfeta i escampada al mig del passadís. Et mous per trobar rastres de tu en el cadàver dels dies sense horaris.
L’últim cafè amb lletera
La tristor de les coses buides
No puc apartar la vista de la tristor dels objectes abandonats, sento en cada pas de les primeres calors de juny el pes que s’acumula en l’aire de les mirades imaginades, la vista cansada i el cap cot dels objectes que pesen les hores a les voreres. Contemplo, a través del pas lent de la tarda, el maquillatge cruel de les pintades a les parets i l’ombra d’ulls de l’òxid que s’acumula a les vores. El bar buit –el cambrer somriure perenne i una presa de xocolata a la punta del plat– és una festa solitària. Passen els dies i corro. Passen les hores i camino, però a cua d’ull van apareixent totes les petites històries tristes com propines grises del dia a dia, com els ulls d’una estàtua que dorm, les reixes malgastades del quiosc abandonat i el somriure inútil d’una repartidora de loteria sense sort.
Un ficus sense test que apuntala el contenidor a les dotze de la nit és melangia de butxaca.
Saxos i gats negres
Una nit fosca. Sonava música en blanc i negre. Les llambordes brillaven, havia plogut i les meves soles lluitaven per no relliscar en un mar antracita. De dins estant, la música seguia bressolant esmorteïda i, des del carrer, li seguia el ritme amb un pas de cames de mantega i uns braços que lluitaven per sostenir-se. La foscor inicial creixia amb les notes del saxo que es perdia cortina endins, la matinada xiuxiuejava històries que no entenia, però que em feien balancejar. No calia molt més.
En aquell precís instant el vaig veure franquejat per l’última taula perduda en l’horitzó. Un gat negre, enorme i famolenc, que em mirava des de la lluïssor del terra. Ens vam contemplar. Ens vam empassar amb la mirada l’un en l’altre, marró contra groc, en una lluita desigual. Vaig pensar en mals auguris, vaig cercar la fusta aparentment protectora en un mar de taules de forja i, amparant-me dels flancs ossuts de l’animal, vaig llençar una mica del menjar prop seu. No es va moure ni un mil·límetre, tot i que no li calia gaire esforç per menjar-s’ho.
Va tornar a ploure tímidament. El gat va fugir, deixant les restes de pa que van mutar en una pasta informe i vaig girar-me lentament cap a l’interior del local. De camí, vaig fregar el dintell de la porta, fusta fosca i restes de corcs, amb certa contundència. No et refiïs de qui no es refia de tu, vaig pensar. Era una nit fosca, sonava música en blanc i negre, i la contundència de les notes encara deixava espai als mals averanys, per molt que em pesés. I vaig tornar-me a endinsar en un remolí de llums de colors, copes plenes i converses a crits.
Engegeu el Delorean
Uns breus instants de màgia
Article publicat orginalment en el número 2014 del setmanari NoticiesTGN.
Que acabeu de tenir tots un dia ple de màgia.
Et veig, però no et reconec, submergida com estàs en el mar de fragilitat que imposen els objectes. A través de la pantalla gairebé podria endevinar en què somnies, què penses i tots els teus gustos. T’ensenyes, ens ensenyem. Podríem encertar un regal, però mai el que pensem. I això és, precisament, el que fa més interessant aquest joc, la necessitat, que sura en l’aire, d’olorar-nos sense poder, a través de la pantalla.
Bojos d’anar per casa
Article publicat originalment en la versió en premsa del setmanari Noticiestgn, que sortirà demà dimecres 12 de març.
Imbècils vivíem millor
Article publicat originalment en la versió en premsa del setmanari Noticiestgn, que sortirà demà dimecres 5 de març.
Per error, la darrera frase de l’article en paper és lleugerament diferent i li manca l’aclariment entre parèntesi. La versió bona és aquesta que podeu veure en el blog.
Que el menjar sigui el teu aliment
Finestres petites
Emmarcaries totes aquestes tardes, les posaries en un quadre que disposés d’un forat per olorar la humitat i la tarda mandrosa, però no hi ha marges que sustentin el blau amb olor de sal i els reflexos de finestres grogues damunt dels tolls. Diumenges Van Gogh. Les hores sonen lentes, però els edificis perden el ritme. A banda i banda, petites cases amb petits forats que deixen anar claror de petita potència. A dins no veiem el que hi ha, però s’hi intueixen petites persones davant de petites pantalles, descarregant-se sèries o buscant-se els mals a Google. La tarda humitat que traspassa les fibres dels texans i acarona el moll de l’òs.
Fins i tot el silenci crida alguns vespres de febrer.
El silenci de les plantes que creixen
Tan ràpid a posar lletres i tan poc temps per pair-les. M’he oblidat de presentar a Amadeo Puebla, que aquesta setmana va estar a Tarragona.
Per la resta, l’article sortirà publicat demà, dimecres 12 de febrer, al setmanari Noticiestgn del 5 de febrer de 2014 (número 208). Un visca pels teatres, pels bars i les sales que acullen concerts i que fan les ciutats més humanes.
Davant de la pantalla
Publicada originalment al setmanari Noticiestgn del 5 de febrer de 2014 (número 207).
Somriure de neó
És de nit. És tard i no vols pensar en res, ni en el somriure de neó que projecta la lluna ni en la màgia d’una hora blava sense vent. Desfàs la carretera, aliena a les aglomeracions de branquillons ressecs damunt d’un cel a punt acabar d’estrenar i penses que no cal esforçar-se tant, que només adjectivant amb crepuscular qualsevol dels noms d’aquest text n’hi ha prou per viatjar als arbres blaus, a la calma tensa de diumenge i la música repetitiva que ressona a cada revolt.
Tremolàvem
Exposició «El mar» d’Anna Solé , fins el 23 de febrer al Tinglado 4 del Moll de Costa de Tarragona
L’hivern que ens vam menjar vius era fred com aquesta tarda de gener. A la teva habitació matàvem les hores empassant-nos el fum, tot l’aire que havia de venir. Ara, des de la carícia de la fusta a les plantes dels peus, rememoro l’eclosió de la pell estirada al matalàs que dormia desmaiat a terra. No teníem res més que les rajoles de gres i una bombeta groga que demanava compassió des del sostre, però ens semblava conquerir el món sencer, els camps inacabables de finestres entelades i tot aquell oxigen per estrenar.
Tria la teva aventura
Publicada originalment al setmanari Noticiestgn del 29 de gener de 2014 (número 206).
Do it yourself
Publicada originalment al setmanari Noticiestgn del 22 de gener de 2014 (número 205).
calseixanta1.wordpress.com 