La taronja mecànica

By: Agnès Llorens

jun 10 2015

Categoria: Articles

Deixa un comentari

Alex DeLarge i els seus, a punt per fer seva la ciutat una nit més. 

 

Segurament la notícia quedarà enterrada, amagada entre els titulars de purpurina de les victòries del Barça i les baralles de sotamà per constituir els ajuntaments, que molts pobles viuen amb la incertesa de la fi del compte enrere. Una batussa a un sense sostre no és carn de primera plana i segurament quedarà relegada al desert del breu al marge de la pàgina, però marca amb contundència la nostra indolència com a societat, que necessita constantment la brillantor de la novetat i s’amaga d’aquells fets que ens haurien de fer avergonyir.

Com sempre que el cinema mostra barbaritats que després la realitat remata, dilluns se’m va eriçar la pell de la nuca. Tots recordem l’escena de la pel·lícula A Clockwork Orange (La Taronja Mecànica, en versió TV3) –no aquella en la qual el protagonista apareix amb els ulls engrandits com un meló i subjectes de fines tiretes de metall– sinó la pallissa que el grup de joves liderats per Alex DeLarge engalta a un captaire sobre l’omnipresent paviment mullat del Londres distòpic imaginat per Anthony Burgess.

I, un cop més, la realitat subratlla la ficció. No és la primera vegada que ens topem amb la notícia d’agressions a persones que viuen al carrer, en diverses ocasions perpetrades per joves, i sembla frívol que ens n’exclamem, ja que aquesta realitat és una cara més de la societat individualista en què nedem cada dia. Fins i tot alguns ja han diagnosticat el fet com un cas d’aporofobia –fòbia a la pobresa– una paraula que, a més de sonar malament, confirma allò que ja és evident: massa sovint no tenim temps de mirar més enllà dels nostres telèfons sofisticats quan caminem pel carrer i veure què s’hi mou i ens inventem conceptes que disfressen la poca cultura social amb noms de malalties.

Segurament la notícia caurà aviat en l’oblit sense un debat a fons; seguirem caminant mentre esquivem les mirades dels que tenen menys que nosaltres. Continuarem deixant-nos lliscar pel carrer distrets amb el Twitter i els nous fitxatges esportius de la temporada vinent, tan frívols com Kubrick i Burgess ens van retratar i sense entendre gaire cosa del que expliquen pel·lícules com La Taronja Mecànica.

 

Article publicat originalment en el Setmanari NoticiesTGN.