Els interrogants de Grèxit i l’epidèmia de l’extrema dreta

Alexis Tsipras: quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata. 

 

Els braços oberts de qui se sap en poder de la victòria. El simbòlic gest que Alexis Tsipras, líder de Syriza i flamant primer ministre grec -quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata- exhibia aquest diumenge al vespre, després de certificar una ampla majoria electoral de 149 escons sobre els 300 totals, no fa més que certificar que s’acosten vents de canvi a Europa.

Molts veuen en els resultats dels comicis grecs el desafiament ferm de Tsipras a la troika europea, però el resultat de les eleccions gregues també pot suposar l’inici de les contradiccions del líder de Syriza, que a partir d’ara haurà de portar el timó d’una barca que navega en un mar ple d’esculls, dins i fora de les seves fronteres.

Tot va molt ràpid en l’estat degà en matèria de democràcia. Just un dia després de celebrar una victòria que entrava a la majoria de les apostes, Tsipras ja ha signat un pacte de govern amb el líder de Grecs Independents, Pannos Kammenos.

Si la nit abans el líder de Syriza s’agermanava amb el que molts l’assenyalen com el seu homòleg espanyol i líder d’esquerres -el frontman de Podemos, Pablo Iglesias, que diumenge devia viure el final de les eleccions gregues amb la il·lusió del jugador que escalfa a la banda per sortir a marcar- unes hores més tard segellava pacte de govern amb una de les cares més conegudes de la dreta nacionalista grega, una formació que només ha obtingut un 5% del total dels vots de la ciutadania.

És l’economia, estúpid. És clar. La clau de volta d’aquesta aliança singular recau en la posició similar que les dues formacions comparteixen pel que fa a la seva posició respecte a les polítiques d’austeriat imposades per Europa, que no és altra que assenyalar amb el dit acusador a les polítiques rígides d’austeritat imposades pel Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) com les principals culpables de la situació d’escanyament que actualment es viu a Grècia.

La recepta que Tsipras ha recomanat durant tota la campanya, un missatge que ha anat perdent decibels a mesura que s’acostava la victòria, ha estat la de la fugida del sistema Euro, una mesura que ha posat en estat d’alerta l’àgora internacional. És possible que es compleixi la sortida de Grèicia de l’euro, batejada en els mitjans anglosaxons com a Grèxit? Pot, realment, Grècia subsistir sense el suport l’Europa?

Tot i l’onada d’optimisme i de focs artificials que han desarmat les declaracions de Tsipras durant la seva escalada a la primera divisió de la política internacional, no sembla que les xifres estratosfèriques que envolten l’estat grec li permetin prescindir de l’ajut d’Europa. Grècia necessita prop de 7 bilions d’euros per mantenir la seva infraestructura de govern si vol evitar la fallida estatal i té pendent de pagament una factura de 2,5 mil milions d’euros al FMI del seu deute, una realitat molt complicada de repuntar per un país que ha perdut prop del 25% de la riquesa nacional en els darrers cinc anys.

Potser per aquest motiu, tot sembla apuntar que no és factible a curt termini que Grècia emprengui un camí per solitari lluny d’Europa. Ara mateix, el cost que suposaria sortir del sistema europeu es traduïria en una inflació desmesurada de la recent estrenada vella moneda grega, un teòric dracma raquític que no podria suportar el pes d’un estat econòmicament independent amenaçat de mort pel perill de la caiguda en picat de les empreses gregues.

Amb tot, és evident que un possible escenari de la marxa de Grècia ha obert un nou paradigma en la política econòmica europea: per primer cop un estat membre ha posat damunt la taula la possibilitat real de fugir de les regnes de l’encorsetada política europea, una opció que podria tenir efecte de contagi en els programes electorals de diverses formacions polítiques, i que, si s’hagués complert, hauria suposat un cop molt dur per la fragilitat de l’economia europea.

Però tot sembla indicar que el matrimoni mal avingut que formen Grècia i la troika seguirà endavant. Ara només cal veure quines són les proporcions que Tsipras posa damunt de la balança per equilibrar el deure enorme de l’estat Grec amb Europa i la promesa d’acabar amb l’austeritat que va llançar aquest diumenge. Les apostes sostenen que el líder de Syriza negociarà per minimitzar el valor del deute extern a la meitat, de manera similar a l’Acord de Londres del 1953, un pacte que va suposar la reducció del deute d’Alemanya en un 62% després de la desfeta de les guerres mundials.

A l’espera que arribi aquest moment clau de negociacions que marcaran amb exactitud el pols de Tsipras com a gran negociador lluny de mítings i micròfons, els observadors internacionals confien que la compra massiva de deute anunciada fa escassament una setmana pel president de BCE, Mario Draghi, estimuli la inflació i permeti novament la circulació de capital per la taula d’escacs enrocada que és avui dia l’economia europea. No és casual que l’anunci del BCE arribés a una setmana escassa dels comicis grecs, i ja hi ha qui anuncia que aquest és el primer dard que llança la troika a la nova Grècia liderada per Tsipras: cal mantenir-se units per sobreviure a aquesta tempesta.

Mentrestant, les onades de la política nacional també fan perillar la flamant barca de govern del capitost de Syriza. El resultat dels comicis i la rapidesa amb la qual s’ha estructurat el nou govern no ha servit per amagar el que és una de les dades més alarmants d’aquestes eleccions. El petit forat a la quilla de Tsipras -que amenaça de fer-se gran i expandir-se a altres embarcacions del veïnat internacional- no és altre que el tercer resultat que ha aconseguit la formació neonazi Alba Daurada.

La sinistra medalla de bronze de l’extrema dreta a Grècia és l’anunci d’un virus perillós que s’escampa a tota velocitat per una Europa esgotada de promeses difuses i de pocs canvis reals a l’horitzó, una tercera posició al pòdium que pot suposar un autèntic tour de force per un líder acabat d’estrenar, que presumiblement haurà de fer força de tota la seva energia per mantenir l’ordre fronteres endins.

Podran els embats de la política interior i exterior, les tensions econòmiques que s’auguren en l’horitzó i la pressió de l’extrema dreta mantenir l’obertura de braços de cent vuitanta graus que Tsipras exhibia aquest diumenge? Ben aviat podrem comprovar si el canvi que anuncia el líder Syriza és un autèntic gir copernicà o un revolt de carretera secundària. De moment, totes les apostes segueixen obertes i el vaixell tot just ha salpat del port. Caldrà veure si els vents li són favorables.