Home vestit de dona davant del mirall

CalebColeHerReflectionCaleb Hole, «Her Reflection» (Other people’s clothes). Imatge inclosa dins de l’exposició col·lectiva Talent Latent de la biennal SCAN (Tarragona)

 

La Biennal de fotografia SCAN sura aquests dies del toll de l’activitat cultural tarragonina com una proposta nutritiva que, amb més de cinquanta activitats i un centenar d’autors exposats, ha de lluitar per explicar el valor de les imatges dins del mar quotidiani d’aplicacions que consumeixen les bateries dels nostres mòbils. En un món on ens empatxem d’imatge on queda el treball dels fotògrafs?

Un home vestit de dona s’observa davant del mirall, amb la mirada baixa de qui sap que la càmera que ell mateix acciona radiografia un univers sencer. Emmarcat pel daurat d’un marc barroc, el vidre polit ens retorna uns sostenidors desinflats, unes calces sense forma i unes mitges de color carn que vesteixen unes cames que desapareixen en l’infinit del fotograma que ja només podem intuir, però que ens parla dels gustos, pors i sentiments de la dona que s’amaga en aquesta disfressa que, en lloc d’ocultar, ensenya.

El transvestit és el mateix fotògraf, Caleb Cole (Indianapolis, 1981), un escapista de la personalitat que juga a vestir-se de persones del seu entorn i recrea el seu univers en el propi cos per explicar-nos qui són i on es mouen, en una col·lecció de deu imatges que il·lustren natures mortes de la societat nord-americana actual. Els retrats introspectius de Cole atreuen la mirada de les persones que, una tarda de dissabte, s’apropen al Tinglado 2 del Moll de Costa de Tarragona per veure les propostes dels fotògrafs emergents que s’agrupen en la mostra Talent Latent.

La mirada perduda de l’home que calça mitges translúcides de color carn incomoda, posa en tensió a la gran majoria de visitants que perden la vista entre les propostes dels fotògrafs emergents que, càmera en mà, juguen a retratar trossets de vida i atrapar-los en paper. Algunes propostes queden llunyanes com les gasolineres desertes de Iowa que s’exposen en una de les col·leccions i altres, iguals en pes de megapíxels però molt diferents de contingut, ens apropen una mica més al pas regular de la nostra quotidianitat i podem endevinar-ne les olors i sorolls que embolcallen la imatge muda.

Cinquanta activitats que s’expandeixen en unes poques setmanes, que s’exhibeixen difuminades. Trobades entre professionals i presentacions de llibres d’art. Passis d’audiovisuals que criden a la creativitat des del silenci del retrat. En prop de quinze dies, la ciutat que sovint ostenta la trista fama que «no s’hi fa res» recull sota el paraigua d’una biennal que exhibeix, en parets de disseny d’inspiració nòrdica, art visual de tot tipus als ulls d’uns privilegiats –i pocs– espectadors.

Mai com ara havíem retratat tant el present. Mai com ara havíem deixat tant rastre visual de la nostra existència, però per a molts la fotografia continua sent una disciplina artística que sembla que ens fa mandra quan toca deixar enrere el sofà i esclafar-nos contra el món. Les imatges ho saben, per això es mostren silencioses atrapades en el marc blanc, en el silenci mut d’un fotograma que ningú sap massa quin idioma parla.

Diumenge al vespre d’un octubre que no sap que ho és i es vesteix de maig. L’Antiga Audiència acull les projeccions d’alguns dels artistes emergents del món de la fotografia, agrupats dins de la selecció SCANOFF, una de les seccions més veteranes de la Biennal. L’auditori mig buit vomita propostes que ballen al ritme del trash, la pura palla mental, el realisme quotidià i la crítica social. A les cadires, alguns fotògrafs que expliquen en xiuxiuejos la seva proposta a qui tenen al costat –se senten a través de la música en permanent salmodia que sembla que sempre ha d’acompanyar la dansa de les imatges– alguns membres de l’organització i uns pocs que ens hi hem acostat atrets per l’amanida mental que promet el programa.

En sortir ens sentim com se suposa que hem de fer-ho, plens d’imatge visual i una mica orfes de context. En poc més de tres quarts d’hora hem engolit prop de tretze propostes –amb una mitjana de quinze fotografies per cada participant– que han lluitat per entaforar-se en la nostra realitat. Només algunes ho han aconseguit i la resta esperen poder-ho fer en els propers passis.

Els fotògrafs van sempre de negre o, en algun defecte casual, de colors neutres. Qui dispara no vol ser vist i opta per confondre’s amb l’espai que captura, com un camaleó humà que opta pel dol mentre captura trossets de vida del seu entorn. Fa hores que és fosc i cap flaix mecànic il·lumina l’escena. Ens situem a la línia de meta després d’una jornada maratoniana d’exposicions: un bar ple d’estàtues romanes corrompudes amb retolador permanent, situat a la Part Alta i pigat d’ànimes nocturnes, xerraires i cridaners, que es barregen amb els executors d’imatges.

Foscos els uns, de colors els altres. Tots bevem en copes hiperbòliques, plenes de glaçons que moren en reguerons d’aigua. Sonaria jazz si sentíssim la música lluitant per sobre de les nostres veus. Tothom beu gintònic. Tothom engoleix gintònic després de les dues de la matinada, amb els colzes amarrats a la barra de marbre verd que crea bessons siamesos dels nostres braços. De fons, segueix el ball d’imatges, aquest cop projectades a través d’una pantalla plana que alterna les propostes individuals amb les instantànies dels autors observant les seves obres, obres negres sobre fons blanc d’inspiració Ikea.

En poc més de dos dies d’activitat, no hem vist cap fotògraf càmera en mà. Qui es dedica professionalment a capturar d’un sol clic el present en dues dimensions opta per aquesta discreció perenne, per aquest parlar poc i mostrar la seva visió de les coses en un sol fotograma. Mentre la majoria capturem i compartim cada cop més la nostra vida en fotografies, més per plaer estètic que no pas per convicció, qui factura la seva creativitat al servei de la imatge pensa cada cop més les seves fotografies, una paradoxa que descriu a la perfecció l’essència de la biennal, aquest crit intens però silenciós de les propostes atrevides que lluiten per fer-se lloc en l’huracà visual dels nostres dies.

Caçador i presa som còmplices d’aquesta competició per mostrar-nos, que explica les contradiccions d’un ofici que lluita per reinventar-se sense perdre la seva essència. Potser aquest és futur del món de la fotografia en un mar d’aplicacions ràpides: explicar històries en un sol clic per mostrar un món que exigeix que els textos siguin més visuals que mai, un món en què es mouen els fotògrafs, però que ens retrata a tots nosaltres.

I ens deixem fer, uns i altres, preocupats per si hem sortit bé i si la càmara reflecteix qui som.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s