Final

Hi havia lluna plena i bufava la tramuntana 

 

 

Els pèls encrestats que intueixes en el colze del protagonista en l’últim petó abans de les lletres de crèdit. El violí de cloenda que balla amb el silenci. La ràbia del final obert. Que l’últim fotograma t’agafi sempre amb les llàgrimes anorèctiques i el cigarret apagat. La suor compra parcel·les al front del comediant quan el món s’acaba, quan els murs esclaten amb canons que sonen com trompetes, quan el confeti tapa els núvols, quan hi ha un últim cel -sol rogent, pluja o vent- que tapa elegantment els enagos de l’argument. Sentir l’última campanada saltant l’espai i el temps.

Gairebé sempre, pantalla enllà, píxel a píxel,
se’m posa la pell de gallina.