No ploris, Liù

By: Agnès Llorens

maig 13 2015

Categoria: Articles

Deixa un comentari

 

Un divendres qualsevol d’una primavera cridanera. El Teatre Tarragona està ple de gom a gom, en el primer vespre de màniga curta en molt de temps i el tram final de la Rambla Nova respira aquelles presses dels que volen asseure’s com més aviat millor a la cadira per assaborir el drama més ben cantat de la temporada, la majestuosa Turandot que, com en ocasions anteriors, es revela com un dels plats forts de la temporada.

Sé ben poc de música i menys d’òperes, només el que vaig aprendre religiosament de la mà de Ramon Giner i el totalment recomanable Òpera en texans. Més endavant i gràcies al programa i a algunes incursions tímides sobre el terreny, ja puc dir que he après algunes coses bàsiques que cal saber sobre aquest espectacle: el més important no és l’argument sinó la traça dels intèrprets i no es pot concebre el final sense la mort tràgica d’algun personatge, que opta per defallir purament d’amor.

En la versió de Turandot que vam gaudir aquest passat divendres no hi falta de res. La versió que van regalar-nos els Amics de l’Òpera de Sabadell inclou una figuració de més de dues-centes persones davant de l’escenari que ens traslladen amb èxit a la llunyana Xina Imperial, dominada pels estranys designis d’una princesa despòtica decidida a posar fi a la vida de tots els pretendents que gosin demanar la seva mà. Davant de la mirada incrèdula del seu pare i de la dolça Liù –intèrpret que es mereixia tots i cadascun dels aplaudiments finals– el jove Calaf s’enamora de la majestuosa i misteriosa figura de la princesa i decideix trencar la muralla de gel que l’envolta.

Així arrenca una de les peces més fabuloses de Puccini, una obra plena de grans singles de la nostra memòria col·lectiva operística –Nessum Dorma (Que ningú dormi), Non piangere Liu (No ploris Liu) o Tanto amore segreto (Tant amor secret)– que finalitza amb la mort de Liù per protegir el seu estimat i –oh, sorpresa– amb una escena davant del palau final on se segella l’entesa amorosa de Calaf i Turandot. Després del final injust de Liù i del seu pare, Calaf es rendeix als encants de la princesa torbadora sense repensar-s’ho dues vegades, entre l’aclamació de sorpresa dels ciutadans que decoren un escenari de colors de tot tipus. Se non è vero, è ben trovato.

Perquè a l’òpera, com a la vida, hi ha finals estranys i girs inesperats, persones que, no sabem ben bé per què, però acaben triomfant –com la inquisidora Turandot, víctima d’un estrany atac d’amor durant els cinc últims minuts de l’obra de Puccini que canvien tot l’argument– i finals feliços que, per inexplicables i estranys, a mi em recorden les derrotes. Però, mentrestant, no ploris Liù, que no soni l’últim compàs, que ningú dormi, que l’estiu arrenqui amb totes les seves forces i que totes les nits estiguin plenes de melodies. Aquesta és la màgia de la música que ens toca el cor: encara que no l’entenguem, no podem deixar d’estimar-la.

 

Article publicat originalment al setmanari Noticies TGN 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: