Lluís Gavaldà: entre l’afeter-eight i l’avellana

Entrevista Lluis Gavaldsa, cantant dels Pets, pel repor sobre la por a envellir.

FOTO: TJERK VAN DER MEULEN (publicada originalment al Diari Ara)

 

—No surto gairebé mai de casa. Sóc casolà fins a nivells excessius, fins al punt que, si no hi ha un tema important, em puc passar fins a tres dies sense moure’m. Ara em toca sortir més perquè he d’anar a buscar o portar el meu fill però, si no fos així, a casa és on estic més bé. Sempre he estat fastigosament casolà i fins i tot, de petit, els meus pares havien de lluitar perquè sortís al carrer. Em diuen que sempre jugava sol, perquè no sabia perdre.

Costa creure que aquesta sentència quan prové de qui és una de les cares més conegudes dels escenaris de totes les Festes Majors i els trasters de la majoria dels escenaris de Catalunya, però que, amb els anys, ha combinat sense marejar-se la pols del poliesportiu municipal amb la llum eixordadora de teatres, auditoris i platós de televisió fins a acabar esdevenint un columnista de notable èxit sobre els tres grans temes que mouen la seva barca vital; la música, la política i la paternitat, que avui dia són carn de lletres de les seves cançons, però també d’esquelets de tinta negra sobre el paper.

Tot i portar teixits a l’epidermis més de trenta anys d’ofici i estar més que acostumat a les entrevistes, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) em rep despentinat pels efectes d’una migdiada dantesca, que s’evidencien en els ulls mirada de capvespre i en el maldecap de cabells despentinats. Gavaldà parla a poc a poc i s’embala a mesura que van passant els minuts, davant d’un got de suc —no prenc cafè, però si saps fer anar la cafetera tota teva— que anirà buidant-se com la tarda.

—Sempre he cregut que si m’agrada estar molt a casa és perquè la gent em fa por. La paradoxa és que crec que sóc encantador durant exactament cinc minuts, però si entren més dins del meu cercle privat m’agafa com una fòbia social i ja em vull escapar. Si em trobes pel carrer, després de cinc minuts de conversa casual ja vull marxar. O estem sopant amb els amics i em poso a llegir al diari, que ja sé que és de molt mala educació, però no ho puc evitar. M’han renyat, però la gent, amb el rotllo aquest que ets artista, et perdonen coses que no passarien en moltes ocasions.

—Això afecta molt a l’ego?

—El fet de ser popular fa que la gent sigui molt més amable amb tu del que et mereixes, el que és molt dolent perquè et torna gilipolles. És fàcil acostumar-se a ser conegut i que et convidin. Crees uns hàbits de persona acostumada a què li facin tot i, si a això li sumes que jo sóc una persona ja bastant consentida ja de petit, doncs he de vigilar molt. Per sort en sóc conscient. Per exemple, no tinc carnet de conduir, el que ja és de malcriat total, un fet que sobretot m’han criticat les nòvies.

Tot i liderar durant prop de tres dècades un gegant de la música en català com Els Pets, Lluís Gavaldà es un home que es resumeix en números petits. Durant tota la seva vida ha viscut en menys de cinc cases i ha tingut encara menys parelles estables. Tot i això, es considera enamoradís, però sobretot platònic, dels que es miren l’objecte de desig i es munten la pel·lícula indoor sense moure’s de casa.

Tot i això, no ha dubtat en creuar quilòmetres per llançar-se a l’acció. Gavaldà va viure un any a Massachussets. Hi va anar per reunir-se amb la que aleshores era la seva parella, a la zona de Nova Anglaterra –una de les més boniques dels Estats Units, que és molt europea, en contrast en un país on tot és molt nou i que té unes tardors precioses– explica amb una veu aparentment dòcil, que bascula entre l’after eight i l’avellana, una veu de qui ha viatjat i comprat quadres dels llocs on ha estat, però que després sosté que no és manetes per penjar-los.

Gavadà parla amb comoditat de la caixa de doble fons que suposa ser molt conegut però, alhora, poder sortir cada dia a caminar davant del mar per avançar a les padrines que caminen per l’Arrrabassada i a recer de la picor intestinal de la fama no desitjada.

—A Tarragona, per sort, l’efecte pet està molt diluït. Jo no sóc famós, sóc conegut i, per sort, no tinc paparazzis a la porta de casa. L’Andreu Buenafuente, per exemple, m’explicava que tenia gent esperant a què tragués la brossa de casa, això a nosaltres no ens passa. El més normal és que la gent et somrigui pel carrer. Però no ho pintem tan bonic, també hi ha  qui et detesta i t’ho fa saber. O persones que es volen fer una fotografia amb tu mentre estàs sopant en un restaurant, que mai surt bé a la primera, i el que havia de ser un minut n’acaben sent sis.

—La família com porta aquestes esperes?

—El meu fill ho porta fatal. Al principi l’afectava molt, fins al punt que quan venia als concerts s’adormia sempre a la primera cançó, a cada concert, també en concerts de tarda. A mi em sabia molt de greu i m’enfadava, però la Núria em va dir que era una reacció de defensa, que, en veure tantes persones pendents del seu pare, ell se sentia com agredit i per no patir-ho s’adormia. Ara, en canvi, ja comença a fer-se el xulo, de fet, quan li ensenyo vídeos de concerts més aviat es fa un fart de riure, de fet, m’ha vist fent-ho des de ben petit. A casa intentem que no hi hagi moltes referències als Pets, ni que sonin les cançons i, de fet, és més normal que el Lluc canti lEmpordà i el Boig per tu que no pas les meves cançons, que això sí que em fot ràbia… (riu).

L’ego és un monstre difícil de dominar, admet un Gavaldà que no té cap problema en reconèixer que la Núria, la seva parella des de fa més de vint anys, li ha parat els peus quan li ha agafat un atac d’estrellitis.

Ho explica poc després de fer sherpa pel passadís de casa seva, un espai blanc dominat per mobles de línies rectes que s’empassen objectes i llits a peu de terra. Damunt de la tassa del vàter, un plec de llibres empresonats en una lleixa. Al menjador, domina l’espai el campanar de la capella modernista d’una escola que queda atrapat en els vidres de la finestra. Parlem mentre la seva figura fràgil és una boia que sembla perduda en una paret de color pissarra d’escola.

Oberta la porta del pont llevadís del carrer Estanislau Figueras, però, sorprèn no trobar evidències musicals ni muntanyes de discs en un menjador que, enmig de molts llibres col·locats en totes direccions, evidencia encara les restes del cadàver calent del dinar. L’enorme col·lecció de música dorm, junt amb el teclat i la resta d’hàbits de músic, en una sala a l’extrem oposat d’una casa on, segons confessa el mateix Gavaldà, se sopa amb la televisió amagada i sonen cançons, tot el dia a totes hores i de manera compulsiva.

—Amb quina canço t’agradaria que t’enterressin?

—M’agradaira que sonés I’m only sleeping dels Beatles que, bàsicament, ve a dir “estic molt a gust i que no m’emprenyeu”. Segurament queda poc cool ser amant dels Beatles AVUI DIA, però encara ningú m’ha demostrat que el que van fer ells, en només vuit anys i essent insultantment joves, no hi ha cap més grup que hagi aconseguit la varietat la seva varietat compositiva, tot i que, pobrets, tenen un problema de sobreexposició brutal.

Els Beatles, els Beatles i Londres. La cultura anglosaxona i els llibres dels autors actuals nord-americans. Aquest és el viatge que tracem en dues frases tontes i que evidencia el seu gust per les lletres, una passió que va dur-lo a estudiar Filologia Anglogermànica perquè era l’assignatura que més bé se’m donava, destaca, i que avui dia s’evidencia en les columnes irregulars que formen els darrers volums de Foster Wallace, Franzen, Egan i altres autors, tots en anglès i en llibres de tapa tova viscuda que neden despistats pel menjador.

—Crec que em fa falta talent i disciplina per ser un bon escriptor, perquè sóc més aviat dropo, però escriure m’agrada molt. Fins i tot et diria que més que fer cançons. En el futur, em veig continuant fent-ho, sobretot coses petites. De fet, a l’hora de compondre gaudeixo molt fent les lletres, perquè és el súmmum de la síntesi i el repte d’explicar una vida i relacionar-la amb altres termes en poc menys de cent caràcters em fa trempar molt.

—És la millor part del teu ofici com a músic?

—Les dues parts que més m’agraden són aquesta part privada que és el moment de pensar i construir les cançons i la part més pública, quan el públic ja se la sap i la canta als concerts. Estàs allà i dius, osti, se saben la lletra! Tot el que hi ha enmig, si fos possible, m’ho saltaria. Seria fantàstic que em paguessin per fer la cançó, penjar-la a Internet, que el públic se l’aprengués i anar a directament a concert.

Tot parlant dels milers de concerts que Gavaldà carrega a les espatlles, ell mateix reconeix que l’escenari és un dels seus millors amics, però també el seu pitjor enemic. De fet, no té la més mínima objecció a explicar el mal tràngol que passa, encara avui dia i potser per aquest motiu, cada cop que toca fer un concert encara que, admet, quan sóc dalt de l’escenari tot passa i tothom s’ho passa de conya, però sobretot jo. Però no puc evitar la mala estona que passo abans, i va a més com més anys passen.

—Tot i que no ets un defensor de la trilogia del sexe, les drogues i el rock’n’roll, amb tantes nits de concerts i música hauràs tingut alguna relació amb el món de les drogues…

—La justa. De fet no sóc un tipus addictiu i una mica hipocondríac i totes les drogues que he provat, que les he tastat gairebé totes, no n’hi ha cap que m’hagi posat bé. El meu cos és de l’Opus Dei, totalment antidrogues: els porros em generaven certa paranoia, els psicotròpics em feien pànic, amb el MDMA l’he gaudit, però ho vaig provar molt poc, l’speed és molt guarro i la cocaïna la trobo realment nefasta perquè només potencia el teu ego i genera el que més odio, que és parlar per parlar i no escoltar a l’altre. La droga, com la fama, no fa millor persona a ningú.

Tot i aquest punt d’escolà que traspua -segons ell mateix, per una infantesa teixida en un col·legi de capellans que, confessa, l’ha fet un ateu convençut durant tota la seva vida- Gavaldà destaca que no és home de litúrgies en el dia a dia. Però, a vegades es perd en obsessions com endreçar els discs en un determinat ordre o que, sobretot abans, la resta del grup estava obligat a escoltar la selecció musical que els havia preparat segons l’ordre establert de cançons. Els seus malsons es recullen en un compendi d’aeroports i ascensors embussats i admet que és una persona de pocs vicis.

—No m’agrada que m’agafin. No entenc aquesta mania de fer-se petons amb gent que no coneixes, sobretot perquè molta gent quan et saluda no et fa el petó, et para la galta, que encara et fa més angúnia perquè fan el petó a l’aire.Una trucada ens desperta d’una conversa que anticipa el vespre. La seva parella el truca per avisar-lo d’anar a veure una pel·lícula i Gavaldà bota de la taula del menjador al sofà per calçar-se unes sabates mentre segueix parlant, tot i que la gravadora ja fa temps que ha acabat la respiració.

Després de gairebé dues hores, ens acomiadem a l’ampit de la porta. Ja sense rastre de la mandra amb la qual m’ha rebut al principi de la tarda i s’acomiada des de l’ampit de la porta amb el somriure de qui se sent lliberat després de dues hores de busseig intensiu. Tot un esforç per una persona que no sap nedar. Segellen la conversa dos petons sonors a les galtes cara endins, que demostren que en Lluís Gavaldà és un home de contrastos, que neda molt bé en la piscona de la paradoxa i, en canvi, en surt ben sec i sense rastre d’aigua a la roba.

Quan surto de casa seva és de nit, i no em puc treure la canço dels Beatles del cap. Ell només vol que el deixin en pau, i fins que vulgui ho cantarà des de l’escenari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s