Pàgines sempre en blanc

llapis

Dormir a deshora. Vomitar lletres quan tothom dorm i començar a pair-les a la sortida del sol. Beure cervesa a petits glopets, vestida de silenci, amb els ulls embadocats davant de la pantalla. Planificar receptes, cuinar lentament. Menjar-m’ho davant de la mirada oliva del gat.

A vegades em sembla que m’he quedat atrapada dins d’un conte de Murakami.

Hivernacle

peus

Havíem traspassat un bosc de copes buides. Havíem conquerit tantes taules, centenars de menjadors sembrats de coberts. Perdona’m les restes, disculpa el desordre.

Menjo per tenir-te present. Neixen arrels des de la base del coll fins a la boca de l’esòfag. Qui m’havia de dir que no em podria empassar mai més un alvocat sense invocar-te. Ara m’atropellen converses de tornada, sopars que tenen gust de jet-lag. Tot fa l’olor de les d’engrunes de cendra cremada, d’un disc ratllat que es repeteix en l’infinit.

Et trobo a faltar en silenci.
T’enyoro en verd.

El sol canta, els ocells brillen

fulles

Una tarda groc crema. El sol canta, els ocells brillen. Salto carregada de bosses pel torrent de desconeguts atrafegats i xoquem teatralment. Ets un somni de llavis carnosos. La teva mà de marbre em retorna les llaunes que han tastat el terra. M’abraces. Dos carrers enllà som siamesos sota la llum trista dels fanals. I creues els passos de vianants ancorat a la meva espatlla, carregant avets, mones de Pascua i tovalloles mullades. La nostra felicitat fa olor de tub d’escapament, de vianants perduts i pa acabat de fer.

Recullo les provisions de terra. Et col·loco en el paper de desconegut amable i servicial, però arreu sento el gust dels petons imaginats sota la llum desmaiada d’octubre. El sol canta i els ocells brillen, i el brick de llet ha parit reguerons blancs en la grisor de les llambordes que ningú neteja, com aquest somni que ha pintat el vespre en tres segons.

La nit és un vestit massa curt

seixantada1002

Toca fer balanç de les hores, balanç de pell. La crema hidratant s’escampa a les cames i els braços, estic estirada al llit mentre sona la música de l’orquestra al carrer. Faig fora els fotogrames del dia, que es dilueixen com retalls de revista antiga al fons de la memòria, només deixo espai per aquesta habitació de sostre baix i tot té un color filtre mayfair. La nit és un vestit massa curt i les mànigues mai m’arriben a tapar del tot, i les vores d’aquest tros de paper que s’estripa en la foscor fan olor de net, de camps de gespa acabats de tallar empresonats dins d’un pot de plàstic.

 

Ad libitum

seixantada1000

 

Perdo, de mica en mica, les bones costums. Ja no saludo a l’entrar als locals i em limito a abrigar-me en paraules soltes. Deixo els coberts adormits sense ordre damunt del plat i la jaqueta torçada al penjador de la porta. El got de la tauleta de nit reclama la condonació de la cadena perpètua, abandonat a la seva sort al costat d’un llibre que he ratllat però no llegit com tantes altres coses que m’autoimposo empassar-me sense gana. La rentadora és un badall. Rellegeixo ad libitum sense arribar a la plana següent, com si fos possible observar-me badallar des de l’altre extrem de l’habitació.

Però no tot està perdut. Enmig del desordre i de tant punt suspensiu llançant-se en paracaigudes arreu on passo, hi ha un escull fluorescent: un final, una frase o una reacció que té el valor d’encendre el llumí. Em recordo que hi sóc, que queden capítols per omplir i venen a la ment els detalls oblidats i els coberts, la jaqueta, la rentadora i els llibres. Aleshores sé que he tornat entre pulmó i pulmó i m’emociono. Per uns instants tot torna a realitat. En aquell moment, em ploro a sobre i tot té més color, tot i que els llums segueixin oberts tota la nit i els plats cridin des de la pica.

Mosques metàl·liques

helicopter

Penèlope t’espera. Sherlock Holmes t’investiga, però tu segueixes sense agafar el telèfon, ignorant la vorera grisa i trista, la mar en compàs d’espera. No contestes els correus. No fas cas del llarg camí ple d’interrogants, de fang i sang, que deixo darrere meu, un sac que carrego a l’esquena ple de missatges sense contestar que han quedat atrapats a les xarxes socials. Tant teixir, tanta lupa malgastada.

És fàcil”, em vas dir, “només cal que agafis aire i que la panxa s’infli per poder surar al mar”. I em vaig quedar a l’horitzó com un vaixell de paper a l’aigua. Van passar transatlàntics, gavines, catamarans i helicòpters que subratllaven els núvols amb un pas ràpid de mosca metàl·lica. Vaig sentir el zum-zum hipnòtic mentre m’anava enfonsant a mida que l’aire fugia dels pulmons. Sota de l’aigua no hi havia soroll, només gris i silenci, com aquesta tarda. Marco et busca. Tant temps buscant pistes i un intent de tardor ens ha atropellat gairebé sense respostes.

30

barquetes

L’estiu dels meus trenta anys són llums que desperten. Aquest matí s’ha encès la làmpada que feia anys que no funcionava. Quan ningú s’ho esperava, la claror dèbil de la bombeta ha estripat el mutisme i ha cridat que era allà. Ningú l’ha sentit i s’ha tornat a apagar. L’estiu dels meus trenta anys és sorra i blau, negre i gris. És comptar grans de sorra a la sabata, veure postes de sol a la platja i col·leccionar la lluna plena sobre el mar per emmarcar-la a Instagram. També enyorar-te una mica, quan encara no hi ha temps de fer-ho.

L’estiu dels trenta com el pas per l’estret per una carretera plena de revolts i el vidre davanter ple de restes de plantes. Tinc els mapes, però segueixen costant de llegir. Condueixo per una carretera plena de grans moments, però també de revolts que em pregunten si faràs com les llums mandroses que un cop cada mil tornen per fer una mica de llum. Només espero adonar-me’n quan es repeteixi el succés. Quan en faci trenta que en tinc trenta i les càmeres de fotos ens detectin per fora, però també una mica per dins.

 

Ocells atrapats dins del vidre

birds

L’aire, per fi.

Cinc-cents ocells volen dins del reflex i s’estimben a les cantonades del vidre del menjador. Un peu mandrós, un braç que encara abraça el coixí i els turmells caiguts sense direcció. Els cossos fan de termòmetre i comencen a notar els efectes de la brisa raquítica, l’única treva que ens permet aquest juliol cop de puny que doblega edificis i ens impedeix dormir abraçats. El llit encara guarda el teu rastre, lleugerament difuminat per la calor que ja ha llepat amb ànsia tots els racons.

L’última nit que vam estar junts va durar dos anys, tot el temps que vam trigar a comptar-nos les taques de naixement mentre el mercuri finalitzava el seu ascens fins la tardor de la matinada. Ara, a l’hora de traspàs entre la nit i el dia, només queda discutir-nos sobre quin color entre el lila i el rosa és el que adorna el so de les campanes d’església en aquesta hora de traspàs. Ara, que el llit està envoltat de moixons  i els carrers estan despentinats de bon matí.

Pintura plàstica

rambla

Pintor que pintes amb amor, pintor que pintes parets obligant-me a aixecar cada cinc minuts de la cadira. Visc entregada a l’art del mur obert com una ferida, de les totxanes precipitant-se a través del pou color d’albergínia, el contratemps que m’obliga a viure en vint centímetres quadrats al marge de la destrucció. Darrerament m’entreno per silenciar petites pors i guardar-les a la nevera per impedir que floreixin, per dutxar-me amb sabatilles de goma, per calmar les matinades amb l’últim Eugenides. Veure les pel·lícules amb una filera de píxels morts també pot considerar-se un art, una ciència que conreen pocs erudits.

Informe caos de bellas formas

informe

És l’hora cruel del migdia, no hi ha cap arbre que dibuixi ombra. Passo pel mateix carrer on dies abans vam dedicar-nos la pell: mans, cames i braços. Des de l’altra vorera, un home arrapat a un tetrabrik crida. També em crida a mi. Un tros de la faldilla balla al ritme del sospir calent de l’aire i la boira de sotabosc que s’apareix a les carreteres durant els migdies d’agost s’emporta la blasfèmia.  L’aire pesa. Als ulls, llambordes grises i una vorera que no s’acaba i que balla al ritme de la xafogor d’estiu. Al cap, uns calçotets acomiadant-se dels turmells i, més endins, les competicions que signàvem a l’ombra d’un riu d’orgasmes precipitant-se passadís avall. Al costat, el portal i l’intèfon caixa de bombons desfent-se sota el sol.

La primera llum de la tarda calcina aquesta escena de taronja.

Teixit epitelial

 

salts

I got you, under my skin. La nit se t’empassa i just abans de les postres deixa al plat unes molles de seny i la jaqueta nova, oblidada en un racó de la barra. A l’esòfag hi zona reggaeton i, a l’estómac, hard rock. La matinada és un tros de mitja lluna, una pinya a mitges sempre difícil d’empassar. El matí següent, balles un vals d’Almax, mastegues la indigestió, esmorzes badalls.

On erets ahir quan tot tenia forma de meló, quan no notaves el fred de la nit picant contra els braços? Quan no saps qui ets no t’importa no trobar-te, però et pessigues a l’avantbraç per comprovar que la sang segueix circulant. L’endemà reculls trossos de roba però encara et queden les marques.

Sona Fleetwood Mac 

L’última droga

flor_cactus
O un sentit aplaudiment a les flors de cactus que desafien la pena de mort establerta al meu balcó

Els llibres, al seu lloc. Les culleres, els cables i carregadors, els exèrcits de bolígrafs desmantellats, les arracades i la resta d’objectes del dia a dia, també. Poc a poc, em torno una addicta, en una yonqui que ordena cada pam de l’espai privat en una quadrícula mental irrompible i crea un ecosistema de compartiments estancs que creixen i adquireixen complexitat a mesura que els anys em tatua noves arrugues. L’ordre, l’última de les drogues, la que erigeix petites dictadures silencioses darrera l’estora de l’entrada.  I creix la mania maleducada de condemnar cada cosa en un espai concret, l’addicció no confessada que es consuma en solitari. A estones gairebé desitjo que vingui una ventada, una tempesta que faci ballar les cortines o qualsevol inclemència que profani l’espai sagrat i aixequi la presó dels objectes, resignats a veure la realitat sempre des del mateix angle.

O que algú em presenti aquesta senyora que s’assembla tant a mi, carregada de manies que ningú entèn, que es manifesta dins de les parets de casa.

Encara hi ets

kiss

Ets un home que fa volar avions de paper enmig de la gent, com si no hi toquessis. Si et miro, em somrius. Anys després, em sembla impossible que et segueixis apareixent en els meus somnis.

Dibuixar-te de nit em torna criatura, però també em fa més vella.

Scratch

cal_seixanta

 

Puja el volum. Posa més alta la música fins que reboti a les parets i s’estavelli contra les cantonades. Que cada acord sigui aloe vera sobre els grans i esgarrapades. Posa-m’hi crema, unta cada superfície perquè em cou cada centímetre dels quilòmetres de pell on fa poc les teves mans hi feien acampada. Com explicar-te el pessic de l’instant, l’esgarrapada dels jocs de mans, la rabior de les mirades. El mig somriure que assagem davant del mirall solidificarà com cicatrius i les tardes de juny estrenarem orgullosos les senyals que vam fer-nos quan nevava.

Que no pari la música, que avui em pica l’ànima i no sé com arribar-hi.

 

 

 

I què sona? Cliqueu AQUI