La taronja mecànica

05

Alex DeLarge i els seus, a punt per fer seva la ciutat una nit més. 

 

Segurament la notícia quedarà enterrada, amagada entre els titulars de purpurina de les victòries del Barça i les baralles de sotamà per constituir els ajuntaments, que molts pobles viuen amb la incertesa de la fi del compte enrere. Una batussa a un sense sostre no és carn de primera plana i segurament quedarà relegada al desert del breu al marge de la pàgina, però marca amb contundència la nostra indolència com a societat, que necessita constantment la brillantor de la novetat i s’amaga d’aquells fets que ens haurien de fer avergonyir.

Com sempre que el cinema mostra barbaritats que després la realitat remata, dilluns se’m va eriçar la pell de la nuca. Tots recordem l’escena de la pel·lícula A Clockwork Orange (La Taronja Mecànica, en versió TV3) –no aquella en la qual el protagonista apareix amb els ulls engrandits com un meló i subjectes de fines tiretes de metall– sinó la pallissa que el grup de joves liderats per Alex DeLarge engalta a un captaire sobre l’omnipresent paviment mullat del Londres distòpic imaginat per Anthony Burgess.

I, un cop més, la realitat subratlla la ficció. No és la primera vegada que ens topem amb la notícia d’agressions a persones que viuen al carrer, en diverses ocasions perpetrades per joves, i sembla frívol que ens n’exclamem, ja que aquesta realitat és una cara més de la societat individualista en què nedem cada dia. Fins i tot alguns ja han diagnosticat el fet com un cas d’aporofobia –fòbia a la pobresa– una paraula que, a més de sonar malament, confirma allò que ja és evident: massa sovint no tenim temps de mirar més enllà dels nostres telèfons sofisticats quan caminem pel carrer i veure què s’hi mou i ens inventem conceptes que disfressen la poca cultura social amb noms de malalties.

Segurament la notícia caurà aviat en l’oblit sense un debat a fons; seguirem caminant mentre esquivem les mirades dels que tenen menys que nosaltres. Continuarem deixant-nos lliscar pel carrer distrets amb el Twitter i els nous fitxatges esportius de la temporada vinent, tan frívols com Kubrick i Burgess ens van retratar i sense entendre gaire cosa del que expliquen pel·lícules com La Taronja Mecànica.

 

Article publicat originalment en el Setmanari NoticiesTGN. 

Anuncis

No ploris, Liù

 

composer_04_opera_022

Un divendres qualsevol d’una primavera cridanera. El Teatre Tarragona està ple de gom a gom, en el primer vespre de màniga curta en molt de temps i el tram final de la Rambla Nova respira aquelles presses dels que volen asseure’s com més aviat millor a la cadira per assaborir el drama més ben cantat de la temporada, la majestuosa Turandot que, com en ocasions anteriors, es revela com un dels plats forts de la temporada.

Sé ben poc de música i menys d’òperes, només el que vaig aprendre religiosament de la mà de Ramon Giner i el totalment recomanable Òpera en texans. Més endavant i gràcies al programa i a algunes incursions tímides sobre el terreny, ja puc dir que he après algunes coses bàsiques que cal saber sobre aquest espectacle: el més important no és l’argument sinó la traça dels intèrprets i no es pot concebre el final sense la mort tràgica d’algun personatge, que opta per defallir purament d’amor.

En la versió de Turandot que vam gaudir aquest passat divendres no hi falta de res. La versió que van regalar-nos els Amics de l’Òpera de Sabadell inclou una figuració de més de dues-centes persones davant de l’escenari que ens traslladen amb èxit a la llunyana Xina Imperial, dominada pels estranys designis d’una princesa despòtica decidida a posar fi a la vida de tots els pretendents que gosin demanar la seva mà. Davant de la mirada incrèdula del seu pare i de la dolça Liù –intèrpret que es mereixia tots i cadascun dels aplaudiments finals– el jove Calaf s’enamora de la majestuosa i misteriosa figura de la princesa i decideix trencar la muralla de gel que l’envolta.

Així arrenca una de les peces més fabuloses de Puccini, una obra plena de grans singles de la nostra memòria col·lectiva operística –Nessum Dorma (Que ningú dormi), Non piangere Liu (No ploris Liu) o Tanto amore segreto (Tant amor secret)– que finalitza amb la mort de Liù per protegir el seu estimat i –oh, sorpresa– amb una escena davant del palau final on se segella l’entesa amorosa de Calaf i Turandot. Després del final injust de Liù i del seu pare, Calaf es rendeix als encants de la princesa torbadora sense repensar-s’ho dues vegades, entre l’aclamació de sorpresa dels ciutadans que decoren un escenari de colors de tot tipus. Se non è vero, è ben trovato.

Perquè a l’òpera, com a la vida, hi ha finals estranys i girs inesperats, persones que, no sabem ben bé per què, però acaben triomfant –com la inquisidora Turandot, víctima d’un estrany atac d’amor durant els cinc últims minuts de l’obra de Puccini que canvien tot l’argument– i finals feliços que, per inexplicables i estranys, a mi em recorden les derrotes. Però, mentrestant, no ploris Liù, que no soni l’últim compàs, que ningú dormi, que l’estiu arrenqui amb totes les seves forces i que totes les nits estiguin plenes de melodies. Aquesta és la màgia de la música que ens toca el cor: encara que no l’entenguem, no podem deixar d’estimar-la.

 

Article publicat originalment al setmanari Noticies TGN 

Els interrogants de Grèxit i l’epidèmia de l’extrema dreta

head-radical-leftist-syriza-party-alexis-tsipras-speaks-supporters-after-winning-elections

Alexis Tsipras: quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata. 

 

Els braços oberts de qui se sap en poder de la victòria. El simbòlic gest que Alexis Tsipras, líder de Syriza i flamant primer ministre grec -quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata- exhibia aquest diumenge al vespre, després de certificar una ampla majoria electoral de 149 escons sobre els 300 totals, no fa més que certificar que s’acosten vents de canvi a Europa.

Molts veuen en els resultats dels comicis grecs el desafiament ferm de Tsipras a la troika europea, però el resultat de les eleccions gregues també pot suposar l’inici de les contradiccions del líder de Syriza, que a partir d’ara haurà de portar el timó d’una barca que navega en un mar ple d’esculls, dins i fora de les seves fronteres.

Tot va molt ràpid en l’estat degà en matèria de democràcia. Just un dia després de celebrar una victòria que entrava a la majoria de les apostes, Tsipras ja ha signat un pacte de govern amb el líder de Grecs Independents, Pannos Kammenos.

Si la nit abans el líder de Syriza s’agermanava amb el que molts l’assenyalen com el seu homòleg espanyol i líder d’esquerres -el frontman de Podemos, Pablo Iglesias, que diumenge devia viure el final de les eleccions gregues amb la il·lusió del jugador que escalfa a la banda per sortir a marcar- unes hores més tard segellava pacte de govern amb una de les cares més conegudes de la dreta nacionalista grega, una formació que només ha obtingut un 5% del total dels vots de la ciutadania.

És l’economia, estúpid. És clar. La clau de volta d’aquesta aliança singular recau en la posició similar que les dues formacions comparteixen pel que fa a la seva posició respecte a les polítiques d’austeriat imposades per Europa, que no és altra que assenyalar amb el dit acusador a les polítiques rígides d’austeritat imposades pel Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) com les principals culpables de la situació d’escanyament que actualment es viu a Grècia.

La recepta que Tsipras ha recomanat durant tota la campanya, un missatge que ha anat perdent decibels a mesura que s’acostava la victòria, ha estat la de la fugida del sistema Euro, una mesura que ha posat en estat d’alerta l’àgora internacional. És possible que es compleixi la sortida de Grèicia de l’euro, batejada en els mitjans anglosaxons com a Grèxit? Pot, realment, Grècia subsistir sense el suport l’Europa?

Tot i l’onada d’optimisme i de focs artificials que han desarmat les declaracions de Tsipras durant la seva escalada a la primera divisió de la política internacional, no sembla que les xifres estratosfèriques que envolten l’estat grec li permetin prescindir de l’ajut d’Europa. Grècia necessita prop de 7 bilions d’euros per mantenir la seva infraestructura de govern si vol evitar la fallida estatal i té pendent de pagament una factura de 2,5 mil milions d’euros al FMI del seu deute, una realitat molt complicada de repuntar per un país que ha perdut prop del 25% de la riquesa nacional en els darrers cinc anys.

Potser per aquest motiu, tot sembla apuntar que no és factible a curt termini que Grècia emprengui un camí per solitari lluny d’Europa. Ara mateix, el cost que suposaria sortir del sistema europeu es traduïria en una inflació desmesurada de la recent estrenada vella moneda grega, un teòric dracma raquític que no podria suportar el pes d’un estat econòmicament independent amenaçat de mort pel perill de la caiguda en picat de les empreses gregues.

Amb tot, és evident que un possible escenari de la marxa de Grècia ha obert un nou paradigma en la política econòmica europea: per primer cop un estat membre ha posat damunt la taula la possibilitat real de fugir de les regnes de l’encorsetada política europea, una opció que podria tenir efecte de contagi en els programes electorals de diverses formacions polítiques, i que, si s’hagués complert, hauria suposat un cop molt dur per la fragilitat de l’economia europea.

Però tot sembla indicar que el matrimoni mal avingut que formen Grècia i la troika seguirà endavant. Ara només cal veure quines són les proporcions que Tsipras posa damunt de la balança per equilibrar el deure enorme de l’estat Grec amb Europa i la promesa d’acabar amb l’austeritat que va llançar aquest diumenge. Les apostes sostenen que el líder de Syriza negociarà per minimitzar el valor del deute extern a la meitat, de manera similar a l’Acord de Londres del 1953, un pacte que va suposar la reducció del deute d’Alemanya en un 62% després de la desfeta de les guerres mundials.

A l’espera que arribi aquest moment clau de negociacions que marcaran amb exactitud el pols de Tsipras com a gran negociador lluny de mítings i micròfons, els observadors internacionals confien que la compra massiva de deute anunciada fa escassament una setmana pel president de BCE, Mario Draghi, estimuli la inflació i permeti novament la circulació de capital per la taula d’escacs enrocada que és avui dia l’economia europea. No és casual que l’anunci del BCE arribés a una setmana escassa dels comicis grecs, i ja hi ha qui anuncia que aquest és el primer dard que llança la troika a la nova Grècia liderada per Tsipras: cal mantenir-se units per sobreviure a aquesta tempesta.

Mentrestant, les onades de la política nacional també fan perillar la flamant barca de govern del capitost de Syriza. El resultat dels comicis i la rapidesa amb la qual s’ha estructurat el nou govern no ha servit per amagar el que és una de les dades més alarmants d’aquestes eleccions. El petit forat a la quilla de Tsipras -que amenaça de fer-se gran i expandir-se a altres embarcacions del veïnat internacional- no és altre que el tercer resultat que ha aconseguit la formació neonazi Alba Daurada.

La sinistra medalla de bronze de l’extrema dreta a Grècia és l’anunci d’un virus perillós que s’escampa a tota velocitat per una Europa esgotada de promeses difuses i de pocs canvis reals a l’horitzó, una tercera posició al pòdium que pot suposar un autèntic tour de force per un líder acabat d’estrenar, que presumiblement haurà de fer força de tota la seva energia per mantenir l’ordre fronteres endins.

Podran els embats de la política interior i exterior, les tensions econòmiques que s’auguren en l’horitzó i la pressió de l’extrema dreta mantenir l’obertura de braços de cent vuitanta graus que Tsipras exhibia aquest diumenge? Ben aviat podrem comprovar si el canvi que anuncia el líder Syriza és un autèntic gir copernicà o un revolt de carretera secundària. De moment, totes les apostes segueixen obertes i el vaixell tot just ha salpat del port. Caldrà veure si els vents li són favorables.

Els increïbles viatges de monsieur Ardan

M.-Ardan

Imatge de Mr. Ardan que podeu veure si us acosteu a la exposició  (Cedida) 

 

Vaig tard. Tot just fa un any quinze dies que ha començat l’any nou i ja vaig tard, tant que gairebé passo de llarg de la història de Wilhelm Fitzgerald, qui podria ser l’autèntic Maverick. Les imatges que es conserven de l’època ens expliquen que, pels volts del 1880 es guanyava la vida jugant a les cartes i temptant la sort a les dues bandes del Mississipí i, diuen, va guanyar 1.200 dòlars en una nit.

Però la seva no és l’única història que gairebé em perdo, atrapada en les petites obligacions del dia a dia. Però, per sort no ha estat així i aquest diumenge passat vaig poder visitar l’exposició Monsieur Ardan, gran viatger del segle XIX, una mostra encara inclosa dins de les activitats del Festival SCAN i que es pot veure a les instal·lacions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) fins al pròxim 25 de gener.

Si us acosteu a visitar-la, us trobareu amb el rostre de Fitzgerald, que s’exposa junt amb el de molts altres personatges exòtics i desconeguts -el cosac ucrarinès Piotr Nikolaevich o la jove Beatrix Welleagle, qui, diuen, es va quedar vídua amb només quinze anys i va ser una de les grans impulsores de l’espiritisme- que van quedar atrapats a l’objectiu del viatger monsieur Ardan, un dels exploradors que durant el segle XIX va viatjar a diferents racons del planeta amb la seva càmera i el seu equip de fotografia portàtil per capturar la immensitat del món en petits trossos de paper que ara podeu contemplar a Tarragona.

Si us agraden les pel·lícules del salvatge oest americà, les peripècies d’Indiana Jones, els llibres de Jules Verne i les novel·les d’exploradors perduts en illes desertes, no us podeu perdre aquesta mostra. A l’exposició tindreu l’ocasió de recuperar aquell nen que s’amaga dins nostre afamat d’aventures que s’intueixen en les imatges que aquest explorador francès va prendre de les persones més curioses i singulars que va conèixer arreu del món.

A través d’un viatge que recorre diferents oasis de la imaginació, podem visualitzar també els inicis i posterior evolució de la fotografia i podem ser testimonis dels primers experiments en el camp del cinema, en un recorregut senzill que uneix, en molt poques passes, punts tan allunyats geogràficament i exòtics com l’Índia, Arizona, París o mítica ciutat de Troya. Per a no perdre-s’ho, no?

Us explicaré un detall que heu de saber: l’exposició té un secret amagat que el visitant només descobreix al final del recorregut i que -ho sé per experiència- s’entèn molt millor si teniu l’ocasió de fer la visita guiada. El proper i últim passi amb guia será el diumenge 25 de gener. Servidora ho va descobrir de casualitat i una mica més i ho deixa passar.

Vosaltres arribareu a temps per fer un viatge a través del temps?

 

Article publicat en paper en el setmanari Noticies TGN
del dimecres 14 de gener de 2015 

Lluís Gavaldà: entre l’afeter-eight i l’avellana

Entrevista Lluis Gavaldsa, cantant dels Pets, pel repor sobre la por a envellir.

FOTO: TJERK VAN DER MEULEN (publicada originalment al Diari Ara)

 

—No surto gairebé mai de casa. Sóc casolà fins a nivells excessius, fins al punt que, si no hi ha un tema important, em puc passar fins a tres dies sense moure’m. Ara em toca sortir més perquè he d’anar a buscar o portar el meu fill però, si no fos així, a casa és on estic més bé. Sempre he estat fastigosament casolà i fins i tot, de petit, els meus pares havien de lluitar perquè sortís al carrer. Em diuen que sempre jugava sol, perquè no sabia perdre.

Costa creure que aquesta sentència quan prové de qui és una de les cares més conegudes dels escenaris de totes les Festes Majors i els trasters de la majoria dels escenaris de Catalunya, però que, amb els anys, ha combinat sense marejar-se la pols del poliesportiu municipal amb la llum eixordadora de teatres, auditoris i platós de televisió fins a acabar esdevenint un columnista de notable èxit sobre els tres grans temes que mouen la seva barca vital; la música, la política i la paternitat, que avui dia són carn de lletres de les seves cançons, però també d’esquelets de tinta negra sobre el paper.

Tot i portar teixits a l’epidermis més de trenta anys d’ofici i estar més que acostumat a les entrevistes, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963) em rep despentinat pels efectes d’una migdiada dantesca, que s’evidencien en els ulls mirada de capvespre i en el maldecap de cabells despentinats. Gavaldà parla a poc a poc i s’embala a mesura que van passant els minuts, davant d’un got de suc —no prenc cafè, però si saps fer anar la cafetera tota teva— que anirà buidant-se com la tarda.

—Sempre he cregut que si m’agrada estar molt a casa és perquè la gent em fa por. La paradoxa és que crec que sóc encantador durant exactament cinc minuts, però si entren més dins del meu cercle privat m’agafa com una fòbia social i ja em vull escapar. Si em trobes pel carrer, després de cinc minuts de conversa casual ja vull marxar. O estem sopant amb els amics i em poso a llegir al diari, que ja sé que és de molt mala educació, però no ho puc evitar. M’han renyat, però la gent, amb el rotllo aquest que ets artista, et perdonen coses que no passarien en moltes ocasions.

—Això afecta molt a l’ego?

—El fet de ser popular fa que la gent sigui molt més amable amb tu del que et mereixes, el que és molt dolent perquè et torna gilipolles. És fàcil acostumar-se a ser conegut i que et convidin. Crees uns hàbits de persona acostumada a què li facin tot i, si a això li sumes que jo sóc una persona ja bastant consentida ja de petit, doncs he de vigilar molt. Per sort en sóc conscient. Per exemple, no tinc carnet de conduir, el que ja és de malcriat total, un fet que sobretot m’han criticat les nòvies.

Tot i liderar durant prop de tres dècades un gegant de la música en català com Els Pets, Lluís Gavaldà es un home que es resumeix en números petits. Durant tota la seva vida ha viscut en menys de cinc cases i ha tingut encara menys parelles estables. Tot i això, es considera enamoradís, però sobretot platònic, dels que es miren l’objecte de desig i es munten la pel·lícula indoor sense moure’s de casa.

Tot i això, no ha dubtat en creuar quilòmetres per llançar-se a l’acció. Gavaldà va viure un any a Massachussets. Hi va anar per reunir-se amb la que aleshores era la seva parella, a la zona de Nova Anglaterra –una de les més boniques dels Estats Units, que és molt europea, en contrast en un país on tot és molt nou i que té unes tardors precioses– explica amb una veu aparentment dòcil, que bascula entre l’after eight i l’avellana, una veu de qui ha viatjat i comprat quadres dels llocs on ha estat, però que després sosté que no és manetes per penjar-los.

Gavadà parla amb comoditat de la caixa de doble fons que suposa ser molt conegut però, alhora, poder sortir cada dia a caminar davant del mar per avançar a les padrines que caminen per l’Arrrabassada i a recer de la picor intestinal de la fama no desitjada.

—A Tarragona, per sort, l’efecte pet està molt diluït. Jo no sóc famós, sóc conegut i, per sort, no tinc paparazzis a la porta de casa. L’Andreu Buenafuente, per exemple, m’explicava que tenia gent esperant a què tragués la brossa de casa, això a nosaltres no ens passa. El més normal és que la gent et somrigui pel carrer. Però no ho pintem tan bonic, també hi ha  qui et detesta i t’ho fa saber. O persones que es volen fer una fotografia amb tu mentre estàs sopant en un restaurant, que mai surt bé a la primera, i el que havia de ser un minut n’acaben sent sis.

—La família com porta aquestes esperes?

—El meu fill ho porta fatal. Al principi l’afectava molt, fins al punt que quan venia als concerts s’adormia sempre a la primera cançó, a cada concert, també en concerts de tarda. A mi em sabia molt de greu i m’enfadava, però la Núria em va dir que era una reacció de defensa, que, en veure tantes persones pendents del seu pare, ell se sentia com agredit i per no patir-ho s’adormia. Ara, en canvi, ja comença a fer-se el xulo, de fet, quan li ensenyo vídeos de concerts més aviat es fa un fart de riure, de fet, m’ha vist fent-ho des de ben petit. A casa intentem que no hi hagi moltes referències als Pets, ni que sonin les cançons i, de fet, és més normal que el Lluc canti lEmpordà i el Boig per tu que no pas les meves cançons, que això sí que em fot ràbia… (riu).

L’ego és un monstre difícil de dominar, admet un Gavaldà que no té cap problema en reconèixer que la Núria, la seva parella des de fa més de vint anys, li ha parat els peus quan li ha agafat un atac d’estrellitis.

Ho explica poc després de fer sherpa pel passadís de casa seva, un espai blanc dominat per mobles de línies rectes que s’empassen objectes i llits a peu de terra. Damunt de la tassa del vàter, un plec de llibres empresonats en una lleixa. Al menjador, domina l’espai el campanar de la capella modernista d’una escola que queda atrapat en els vidres de la finestra. Parlem mentre la seva figura fràgil és una boia que sembla perduda en una paret de color pissarra d’escola.

Oberta la porta del pont llevadís del carrer Estanislau Figueras, però, sorprèn no trobar evidències musicals ni muntanyes de discs en un menjador que, enmig de molts llibres col·locats en totes direccions, evidencia encara les restes del cadàver calent del dinar. L’enorme col·lecció de música dorm, junt amb el teclat i la resta d’hàbits de músic, en una sala a l’extrem oposat d’una casa on, segons confessa el mateix Gavaldà, se sopa amb la televisió amagada i sonen cançons, tot el dia a totes hores i de manera compulsiva.

—Amb quina canço t’agradaria que t’enterressin?

—M’agradaira que sonés I’m only sleeping dels Beatles que, bàsicament, ve a dir “estic molt a gust i que no m’emprenyeu”. Segurament queda poc cool ser amant dels Beatles AVUI DIA, però encara ningú m’ha demostrat que el que van fer ells, en només vuit anys i essent insultantment joves, no hi ha cap més grup que hagi aconseguit la varietat la seva varietat compositiva, tot i que, pobrets, tenen un problema de sobreexposició brutal.

Els Beatles, els Beatles i Londres. La cultura anglosaxona i els llibres dels autors actuals nord-americans. Aquest és el viatge que tracem en dues frases tontes i que evidencia el seu gust per les lletres, una passió que va dur-lo a estudiar Filologia Anglogermànica perquè era l’assignatura que més bé se’m donava, destaca, i que avui dia s’evidencia en les columnes irregulars que formen els darrers volums de Foster Wallace, Franzen, Egan i altres autors, tots en anglès i en llibres de tapa tova viscuda que neden despistats pel menjador.

—Crec que em fa falta talent i disciplina per ser un bon escriptor, perquè sóc més aviat dropo, però escriure m’agrada molt. Fins i tot et diria que més que fer cançons. En el futur, em veig continuant fent-ho, sobretot coses petites. De fet, a l’hora de compondre gaudeixo molt fent les lletres, perquè és el súmmum de la síntesi i el repte d’explicar una vida i relacionar-la amb altres termes en poc menys de cent caràcters em fa trempar molt.

—És la millor part del teu ofici com a músic?

—Les dues parts que més m’agraden són aquesta part privada que és el moment de pensar i construir les cançons i la part més pública, quan el públic ja se la sap i la canta als concerts. Estàs allà i dius, osti, se saben la lletra! Tot el que hi ha enmig, si fos possible, m’ho saltaria. Seria fantàstic que em paguessin per fer la cançó, penjar-la a Internet, que el públic se l’aprengués i anar a directament a concert.

Tot parlant dels milers de concerts que Gavaldà carrega a les espatlles, ell mateix reconeix que l’escenari és un dels seus millors amics, però també el seu pitjor enemic. De fet, no té la més mínima objecció a explicar el mal tràngol que passa, encara avui dia i potser per aquest motiu, cada cop que toca fer un concert encara que, admet, quan sóc dalt de l’escenari tot passa i tothom s’ho passa de conya, però sobretot jo. Però no puc evitar la mala estona que passo abans, i va a més com més anys passen.

—Tot i que no ets un defensor de la trilogia del sexe, les drogues i el rock’n’roll, amb tantes nits de concerts i música hauràs tingut alguna relació amb el món de les drogues…

—La justa. De fet no sóc un tipus addictiu i una mica hipocondríac i totes les drogues que he provat, que les he tastat gairebé totes, no n’hi ha cap que m’hagi posat bé. El meu cos és de l’Opus Dei, totalment antidrogues: els porros em generaven certa paranoia, els psicotròpics em feien pànic, amb el MDMA l’he gaudit, però ho vaig provar molt poc, l’speed és molt guarro i la cocaïna la trobo realment nefasta perquè només potencia el teu ego i genera el que més odio, que és parlar per parlar i no escoltar a l’altre. La droga, com la fama, no fa millor persona a ningú.

Tot i aquest punt d’escolà que traspua -segons ell mateix, per una infantesa teixida en un col·legi de capellans que, confessa, l’ha fet un ateu convençut durant tota la seva vida- Gavaldà destaca que no és home de litúrgies en el dia a dia. Però, a vegades es perd en obsessions com endreçar els discs en un determinat ordre o que, sobretot abans, la resta del grup estava obligat a escoltar la selecció musical que els havia preparat segons l’ordre establert de cançons. Els seus malsons es recullen en un compendi d’aeroports i ascensors embussats i admet que és una persona de pocs vicis.

—No m’agrada que m’agafin. No entenc aquesta mania de fer-se petons amb gent que no coneixes, sobretot perquè molta gent quan et saluda no et fa el petó, et para la galta, que encara et fa més angúnia perquè fan el petó a l’aire.Una trucada ens desperta d’una conversa que anticipa el vespre. La seva parella el truca per avisar-lo d’anar a veure una pel·lícula i Gavaldà bota de la taula del menjador al sofà per calçar-se unes sabates mentre segueix parlant, tot i que la gravadora ja fa temps que ha acabat la respiració.

Després de gairebé dues hores, ens acomiadem a l’ampit de la porta. Ja sense rastre de la mandra amb la qual m’ha rebut al principi de la tarda i s’acomiada des de l’ampit de la porta amb el somriure de qui se sent lliberat després de dues hores de busseig intensiu. Tot un esforç per una persona que no sap nedar. Segellen la conversa dos petons sonors a les galtes cara endins, que demostren que en Lluís Gavaldà és un home de contrastos, que neda molt bé en la piscona de la paradoxa i, en canvi, en surt ben sec i sense rastre d’aigua a la roba.

Quan surto de casa seva és de nit, i no em puc treure la canço dels Beatles del cap. Ell només vol que el deixin en pau, i fins que vulgui ho cantarà des de l’escenari.

Home vestit de dona davant del mirall

CalebColeHerReflectionCaleb Hole, «Her Reflection» (Other people’s clothes). Imatge inclosa dins de l’exposició col·lectiva Talent Latent de la biennal SCAN (Tarragona)

 

La Biennal de fotografia SCAN sura aquests dies del toll de l’activitat cultural tarragonina com una proposta nutritiva que, amb més de cinquanta activitats i un centenar d’autors exposats, ha de lluitar per explicar el valor de les imatges dins del mar quotidiani d’aplicacions que consumeixen les bateries dels nostres mòbils. En un món on ens empatxem d’imatge on queda el treball dels fotògrafs?

Un home vestit de dona s’observa davant del mirall, amb la mirada baixa de qui sap que la càmera que ell mateix acciona radiografia un univers sencer. Emmarcat pel daurat d’un marc barroc, el vidre polit ens retorna uns sostenidors desinflats, unes calces sense forma i unes mitges de color carn que vesteixen unes cames que desapareixen en l’infinit del fotograma que ja només podem intuir, però que ens parla dels gustos, pors i sentiments de la dona que s’amaga en aquesta disfressa que, en lloc d’ocultar, ensenya.

El transvestit és el mateix fotògraf, Caleb Cole (Indianapolis, 1981), un escapista de la personalitat que juga a vestir-se de persones del seu entorn i recrea el seu univers en el propi cos per explicar-nos qui són i on es mouen, en una col·lecció de deu imatges que il·lustren natures mortes de la societat nord-americana actual. Els retrats introspectius de Cole atreuen la mirada de les persones que, una tarda de dissabte, s’apropen al Tinglado 2 del Moll de Costa de Tarragona per veure les propostes dels fotògrafs emergents que s’agrupen en la mostra Talent Latent.

La mirada perduda de l’home que calça mitges translúcides de color carn incomoda, posa en tensió a la gran majoria de visitants que perden la vista entre les propostes dels fotògrafs emergents que, càmera en mà, juguen a retratar trossets de vida i atrapar-los en paper. Algunes propostes queden llunyanes com les gasolineres desertes de Iowa que s’exposen en una de les col·leccions i altres, iguals en pes de megapíxels però molt diferents de contingut, ens apropen una mica més al pas regular de la nostra quotidianitat i podem endevinar-ne les olors i sorolls que embolcallen la imatge muda.

Cinquanta activitats que s’expandeixen en unes poques setmanes, que s’exhibeixen difuminades. Trobades entre professionals i presentacions de llibres d’art. Passis d’audiovisuals que criden a la creativitat des del silenci del retrat. En prop de quinze dies, la ciutat que sovint ostenta la trista fama que «no s’hi fa res» recull sota el paraigua d’una biennal que exhibeix, en parets de disseny d’inspiració nòrdica, art visual de tot tipus als ulls d’uns privilegiats –i pocs– espectadors.

Mai com ara havíem retratat tant el present. Mai com ara havíem deixat tant rastre visual de la nostra existència, però per a molts la fotografia continua sent una disciplina artística que sembla que ens fa mandra quan toca deixar enrere el sofà i esclafar-nos contra el món. Les imatges ho saben, per això es mostren silencioses atrapades en el marc blanc, en el silenci mut d’un fotograma que ningú sap massa quin idioma parla.

Diumenge al vespre d’un octubre que no sap que ho és i es vesteix de maig. L’Antiga Audiència acull les projeccions d’alguns dels artistes emergents del món de la fotografia, agrupats dins de la selecció SCANOFF, una de les seccions més veteranes de la Biennal. L’auditori mig buit vomita propostes que ballen al ritme del trash, la pura palla mental, el realisme quotidià i la crítica social. A les cadires, alguns fotògrafs que expliquen en xiuxiuejos la seva proposta a qui tenen al costat –se senten a través de la música en permanent salmodia que sembla que sempre ha d’acompanyar la dansa de les imatges– alguns membres de l’organització i uns pocs que ens hi hem acostat atrets per l’amanida mental que promet el programa.

En sortir ens sentim com se suposa que hem de fer-ho, plens d’imatge visual i una mica orfes de context. En poc més de tres quarts d’hora hem engolit prop de tretze propostes –amb una mitjana de quinze fotografies per cada participant– que han lluitat per entaforar-se en la nostra realitat. Només algunes ho han aconseguit i la resta esperen poder-ho fer en els propers passis.

Els fotògrafs van sempre de negre o, en algun defecte casual, de colors neutres. Qui dispara no vol ser vist i opta per confondre’s amb l’espai que captura, com un camaleó humà que opta pel dol mentre captura trossets de vida del seu entorn. Fa hores que és fosc i cap flaix mecànic il·lumina l’escena. Ens situem a la línia de meta després d’una jornada maratoniana d’exposicions: un bar ple d’estàtues romanes corrompudes amb retolador permanent, situat a la Part Alta i pigat d’ànimes nocturnes, xerraires i cridaners, que es barregen amb els executors d’imatges.

Foscos els uns, de colors els altres. Tots bevem en copes hiperbòliques, plenes de glaçons que moren en reguerons d’aigua. Sonaria jazz si sentíssim la música lluitant per sobre de les nostres veus. Tothom beu gintònic. Tothom engoleix gintònic després de les dues de la matinada, amb els colzes amarrats a la barra de marbre verd que crea bessons siamesos dels nostres braços. De fons, segueix el ball d’imatges, aquest cop projectades a través d’una pantalla plana que alterna les propostes individuals amb les instantànies dels autors observant les seves obres, obres negres sobre fons blanc d’inspiració Ikea.

En poc més de dos dies d’activitat, no hem vist cap fotògraf càmera en mà. Qui es dedica professionalment a capturar d’un sol clic el present en dues dimensions opta per aquesta discreció perenne, per aquest parlar poc i mostrar la seva visió de les coses en un sol fotograma. Mentre la majoria capturem i compartim cada cop més la nostra vida en fotografies, més per plaer estètic que no pas per convicció, qui factura la seva creativitat al servei de la imatge pensa cada cop més les seves fotografies, una paradoxa que descriu a la perfecció l’essència de la biennal, aquest crit intens però silenciós de les propostes atrevides que lluiten per fer-se lloc en l’huracà visual dels nostres dies.

Caçador i presa som còmplices d’aquesta competició per mostrar-nos, que explica les contradiccions d’un ofici que lluita per reinventar-se sense perdre la seva essència. Potser aquest és futur del món de la fotografia en un mar d’aplicacions ràpides: explicar històries en un sol clic per mostrar un món que exigeix que els textos siguin més visuals que mai, un món en què es mouen els fotògrafs, però que ens retrata a tots nosaltres.

I ens deixem fer, uns i altres, preocupats per si hem sortit bé i si la càmara reflecteix qui som.