La taronja mecànica

05

Alex DeLarge i els seus, a punt per fer seva la ciutat una nit més. 

 

Segurament la notícia quedarà enterrada, amagada entre els titulars de purpurina de les victòries del Barça i les baralles de sotamà per constituir els ajuntaments, que molts pobles viuen amb la incertesa de la fi del compte enrere. Una batussa a un sense sostre no és carn de primera plana i segurament quedarà relegada al desert del breu al marge de la pàgina, però marca amb contundència la nostra indolència com a societat, que necessita constantment la brillantor de la novetat i s’amaga d’aquells fets que ens haurien de fer avergonyir.

Com sempre que el cinema mostra barbaritats que després la realitat remata, dilluns se’m va eriçar la pell de la nuca. Tots recordem l’escena de la pel·lícula A Clockwork Orange (La Taronja Mecànica, en versió TV3) –no aquella en la qual el protagonista apareix amb els ulls engrandits com un meló i subjectes de fines tiretes de metall– sinó la pallissa que el grup de joves liderats per Alex DeLarge engalta a un captaire sobre l’omnipresent paviment mullat del Londres distòpic imaginat per Anthony Burgess.

I, un cop més, la realitat subratlla la ficció. No és la primera vegada que ens topem amb la notícia d’agressions a persones que viuen al carrer, en diverses ocasions perpetrades per joves, i sembla frívol que ens n’exclamem, ja que aquesta realitat és una cara més de la societat individualista en què nedem cada dia. Fins i tot alguns ja han diagnosticat el fet com un cas d’aporofobia –fòbia a la pobresa– una paraula que, a més de sonar malament, confirma allò que ja és evident: massa sovint no tenim temps de mirar més enllà dels nostres telèfons sofisticats quan caminem pel carrer i veure què s’hi mou i ens inventem conceptes que disfressen la poca cultura social amb noms de malalties.

Segurament la notícia caurà aviat en l’oblit sense un debat a fons; seguirem caminant mentre esquivem les mirades dels que tenen menys que nosaltres. Continuarem deixant-nos lliscar pel carrer distrets amb el Twitter i els nous fitxatges esportius de la temporada vinent, tan frívols com Kubrick i Burgess ens van retratar i sense entendre gaire cosa del que expliquen pel·lícules com La Taronja Mecànica.

 

Article publicat originalment en el Setmanari NoticiesTGN. 

Anuncis

No ploris, Liù

 

composer_04_opera_022

Un divendres qualsevol d’una primavera cridanera. El Teatre Tarragona està ple de gom a gom, en el primer vespre de màniga curta en molt de temps i el tram final de la Rambla Nova respira aquelles presses dels que volen asseure’s com més aviat millor a la cadira per assaborir el drama més ben cantat de la temporada, la majestuosa Turandot que, com en ocasions anteriors, es revela com un dels plats forts de la temporada.

Sé ben poc de música i menys d’òperes, només el que vaig aprendre religiosament de la mà de Ramon Giner i el totalment recomanable Òpera en texans. Més endavant i gràcies al programa i a algunes incursions tímides sobre el terreny, ja puc dir que he après algunes coses bàsiques que cal saber sobre aquest espectacle: el més important no és l’argument sinó la traça dels intèrprets i no es pot concebre el final sense la mort tràgica d’algun personatge, que opta per defallir purament d’amor.

En la versió de Turandot que vam gaudir aquest passat divendres no hi falta de res. La versió que van regalar-nos els Amics de l’Òpera de Sabadell inclou una figuració de més de dues-centes persones davant de l’escenari que ens traslladen amb èxit a la llunyana Xina Imperial, dominada pels estranys designis d’una princesa despòtica decidida a posar fi a la vida de tots els pretendents que gosin demanar la seva mà. Davant de la mirada incrèdula del seu pare i de la dolça Liù –intèrpret que es mereixia tots i cadascun dels aplaudiments finals– el jove Calaf s’enamora de la majestuosa i misteriosa figura de la princesa i decideix trencar la muralla de gel que l’envolta.

Així arrenca una de les peces més fabuloses de Puccini, una obra plena de grans singles de la nostra memòria col·lectiva operística –Nessum Dorma (Que ningú dormi), Non piangere Liu (No ploris Liu) o Tanto amore segreto (Tant amor secret)– que finalitza amb la mort de Liù per protegir el seu estimat i –oh, sorpresa– amb una escena davant del palau final on se segella l’entesa amorosa de Calaf i Turandot. Després del final injust de Liù i del seu pare, Calaf es rendeix als encants de la princesa torbadora sense repensar-s’ho dues vegades, entre l’aclamació de sorpresa dels ciutadans que decoren un escenari de colors de tot tipus. Se non è vero, è ben trovato.

Perquè a l’òpera, com a la vida, hi ha finals estranys i girs inesperats, persones que, no sabem ben bé per què, però acaben triomfant –com la inquisidora Turandot, víctima d’un estrany atac d’amor durant els cinc últims minuts de l’obra de Puccini que canvien tot l’argument– i finals feliços que, per inexplicables i estranys, a mi em recorden les derrotes. Però, mentrestant, no ploris Liù, que no soni l’últim compàs, que ningú dormi, que l’estiu arrenqui amb totes les seves forces i que totes les nits estiguin plenes de melodies. Aquesta és la màgia de la música que ens toca el cor: encara que no l’entenguem, no podem deixar d’estimar-la.

 

Article publicat originalment al setmanari Noticies TGN 

Tumbrl

tumblr_me15z09IIU1rkizt2o1_1280

 

A partir d’ara, hi ha disponible una filial de Cal Seixanta a Tumblr, un germà petit d’aquest blog que serà la meva nova llibreta digital, on posar-hi totes aquelles coses que m’agraden i no vull perdre de vista.

Aquest és el nou espai, que confiem que vagi creixent amb el temps.

 

 

 

Final

10599337_10203623455460106_2946269882716895425_n

Hi havia lluna plena i bufava la tramuntana 

 

 

Els pèls encrestats que intueixes en el colze del protagonista en l’últim petó abans de les lletres de crèdit. El violí de cloenda que balla amb el silenci. La ràbia del final obert. Que l’últim fotograma t’agafi sempre amb les llàgrimes anorèctiques i el cigarret apagat. La suor compra parcel·les al front del comediant quan el món s’acaba, quan els murs esclaten amb canons que sonen com trompetes, quan el confeti tapa els núvols, quan hi ha un últim cel -sol rogent, pluja o vent- que tapa elegantment els enagos de l’argument. Sentir l’última campanada saltant l’espai i el temps.

Gairebé sempre, pantalla enllà, píxel a píxel,
se’m posa la pell de gallina.

 

 

 

Els interrogants de Grèxit i l’epidèmia de l’extrema dreta

head-radical-leftist-syriza-party-alexis-tsipras-speaks-supporters-after-winning-elections

Alexis Tsipras: quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata. 

 

Els braços oberts de qui se sap en poder de la victòria. El simbòlic gest que Alexis Tsipras, líder de Syriza i flamant primer ministre grec -quaranta anys, enginyer civil, punys tancats, camisa blava i absència de corbata- exhibia aquest diumenge al vespre, després de certificar una ampla majoria electoral de 149 escons sobre els 300 totals, no fa més que certificar que s’acosten vents de canvi a Europa.

Molts veuen en els resultats dels comicis grecs el desafiament ferm de Tsipras a la troika europea, però el resultat de les eleccions gregues també pot suposar l’inici de les contradiccions del líder de Syriza, que a partir d’ara haurà de portar el timó d’una barca que navega en un mar ple d’esculls, dins i fora de les seves fronteres.

Tot va molt ràpid en l’estat degà en matèria de democràcia. Just un dia després de celebrar una victòria que entrava a la majoria de les apostes, Tsipras ja ha signat un pacte de govern amb el líder de Grecs Independents, Pannos Kammenos.

Si la nit abans el líder de Syriza s’agermanava amb el que molts l’assenyalen com el seu homòleg espanyol i líder d’esquerres -el frontman de Podemos, Pablo Iglesias, que diumenge devia viure el final de les eleccions gregues amb la il·lusió del jugador que escalfa a la banda per sortir a marcar- unes hores més tard segellava pacte de govern amb una de les cares més conegudes de la dreta nacionalista grega, una formació que només ha obtingut un 5% del total dels vots de la ciutadania.

És l’economia, estúpid. És clar. La clau de volta d’aquesta aliança singular recau en la posició similar que les dues formacions comparteixen pel que fa a la seva posició respecte a les polítiques d’austeriat imposades per Europa, que no és altra que assenyalar amb el dit acusador a les polítiques rígides d’austeritat imposades pel Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) com les principals culpables de la situació d’escanyament que actualment es viu a Grècia.

La recepta que Tsipras ha recomanat durant tota la campanya, un missatge que ha anat perdent decibels a mesura que s’acostava la victòria, ha estat la de la fugida del sistema Euro, una mesura que ha posat en estat d’alerta l’àgora internacional. És possible que es compleixi la sortida de Grèicia de l’euro, batejada en els mitjans anglosaxons com a Grèxit? Pot, realment, Grècia subsistir sense el suport l’Europa?

Tot i l’onada d’optimisme i de focs artificials que han desarmat les declaracions de Tsipras durant la seva escalada a la primera divisió de la política internacional, no sembla que les xifres estratosfèriques que envolten l’estat grec li permetin prescindir de l’ajut d’Europa. Grècia necessita prop de 7 bilions d’euros per mantenir la seva infraestructura de govern si vol evitar la fallida estatal i té pendent de pagament una factura de 2,5 mil milions d’euros al FMI del seu deute, una realitat molt complicada de repuntar per un país que ha perdut prop del 25% de la riquesa nacional en els darrers cinc anys.

Potser per aquest motiu, tot sembla apuntar que no és factible a curt termini que Grècia emprengui un camí per solitari lluny d’Europa. Ara mateix, el cost que suposaria sortir del sistema europeu es traduïria en una inflació desmesurada de la recent estrenada vella moneda grega, un teòric dracma raquític que no podria suportar el pes d’un estat econòmicament independent amenaçat de mort pel perill de la caiguda en picat de les empreses gregues.

Amb tot, és evident que un possible escenari de la marxa de Grècia ha obert un nou paradigma en la política econòmica europea: per primer cop un estat membre ha posat damunt la taula la possibilitat real de fugir de les regnes de l’encorsetada política europea, una opció que podria tenir efecte de contagi en els programes electorals de diverses formacions polítiques, i que, si s’hagués complert, hauria suposat un cop molt dur per la fragilitat de l’economia europea.

Però tot sembla indicar que el matrimoni mal avingut que formen Grècia i la troika seguirà endavant. Ara només cal veure quines són les proporcions que Tsipras posa damunt de la balança per equilibrar el deure enorme de l’estat Grec amb Europa i la promesa d’acabar amb l’austeritat que va llançar aquest diumenge. Les apostes sostenen que el líder de Syriza negociarà per minimitzar el valor del deute extern a la meitat, de manera similar a l’Acord de Londres del 1953, un pacte que va suposar la reducció del deute d’Alemanya en un 62% després de la desfeta de les guerres mundials.

A l’espera que arribi aquest moment clau de negociacions que marcaran amb exactitud el pols de Tsipras com a gran negociador lluny de mítings i micròfons, els observadors internacionals confien que la compra massiva de deute anunciada fa escassament una setmana pel president de BCE, Mario Draghi, estimuli la inflació i permeti novament la circulació de capital per la taula d’escacs enrocada que és avui dia l’economia europea. No és casual que l’anunci del BCE arribés a una setmana escassa dels comicis grecs, i ja hi ha qui anuncia que aquest és el primer dard que llança la troika a la nova Grècia liderada per Tsipras: cal mantenir-se units per sobreviure a aquesta tempesta.

Mentrestant, les onades de la política nacional també fan perillar la flamant barca de govern del capitost de Syriza. El resultat dels comicis i la rapidesa amb la qual s’ha estructurat el nou govern no ha servit per amagar el que és una de les dades més alarmants d’aquestes eleccions. El petit forat a la quilla de Tsipras -que amenaça de fer-se gran i expandir-se a altres embarcacions del veïnat internacional- no és altre que el tercer resultat que ha aconseguit la formació neonazi Alba Daurada.

La sinistra medalla de bronze de l’extrema dreta a Grècia és l’anunci d’un virus perillós que s’escampa a tota velocitat per una Europa esgotada de promeses difuses i de pocs canvis reals a l’horitzó, una tercera posició al pòdium que pot suposar un autèntic tour de force per un líder acabat d’estrenar, que presumiblement haurà de fer força de tota la seva energia per mantenir l’ordre fronteres endins.

Podran els embats de la política interior i exterior, les tensions econòmiques que s’auguren en l’horitzó i la pressió de l’extrema dreta mantenir l’obertura de braços de cent vuitanta graus que Tsipras exhibia aquest diumenge? Ben aviat podrem comprovar si el canvi que anuncia el líder Syriza és un autèntic gir copernicà o un revolt de carretera secundària. De moment, totes les apostes segueixen obertes i el vaixell tot just ha salpat del port. Caldrà veure si els vents li són favorables.

Els increïbles viatges de monsieur Ardan

M.-Ardan

Imatge de Mr. Ardan que podeu veure si us acosteu a la exposició  (Cedida) 

 

Vaig tard. Tot just fa un any quinze dies que ha començat l’any nou i ja vaig tard, tant que gairebé passo de llarg de la història de Wilhelm Fitzgerald, qui podria ser l’autèntic Maverick. Les imatges que es conserven de l’època ens expliquen que, pels volts del 1880 es guanyava la vida jugant a les cartes i temptant la sort a les dues bandes del Mississipí i, diuen, va guanyar 1.200 dòlars en una nit.

Però la seva no és l’única història que gairebé em perdo, atrapada en les petites obligacions del dia a dia. Però, per sort no ha estat així i aquest diumenge passat vaig poder visitar l’exposició Monsieur Ardan, gran viatger del segle XIX, una mostra encara inclosa dins de les activitats del Festival SCAN i que es pot veure a les instal·lacions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) fins al pròxim 25 de gener.

Si us acosteu a visitar-la, us trobareu amb el rostre de Fitzgerald, que s’exposa junt amb el de molts altres personatges exòtics i desconeguts -el cosac ucrarinès Piotr Nikolaevich o la jove Beatrix Welleagle, qui, diuen, es va quedar vídua amb només quinze anys i va ser una de les grans impulsores de l’espiritisme- que van quedar atrapats a l’objectiu del viatger monsieur Ardan, un dels exploradors que durant el segle XIX va viatjar a diferents racons del planeta amb la seva càmera i el seu equip de fotografia portàtil per capturar la immensitat del món en petits trossos de paper que ara podeu contemplar a Tarragona.

Si us agraden les pel·lícules del salvatge oest americà, les peripècies d’Indiana Jones, els llibres de Jules Verne i les novel·les d’exploradors perduts en illes desertes, no us podeu perdre aquesta mostra. A l’exposició tindreu l’ocasió de recuperar aquell nen que s’amaga dins nostre afamat d’aventures que s’intueixen en les imatges que aquest explorador francès va prendre de les persones més curioses i singulars que va conèixer arreu del món.

A través d’un viatge que recorre diferents oasis de la imaginació, podem visualitzar també els inicis i posterior evolució de la fotografia i podem ser testimonis dels primers experiments en el camp del cinema, en un recorregut senzill que uneix, en molt poques passes, punts tan allunyats geogràficament i exòtics com l’Índia, Arizona, París o mítica ciutat de Troya. Per a no perdre-s’ho, no?

Us explicaré un detall que heu de saber: l’exposició té un secret amagat que el visitant només descobreix al final del recorregut i que -ho sé per experiència- s’entèn molt millor si teniu l’ocasió de fer la visita guiada. El proper i últim passi amb guia será el diumenge 25 de gener. Servidora ho va descobrir de casualitat i una mica més i ho deixa passar.

Vosaltres arribareu a temps per fer un viatge a través del temps?

 

Article publicat en paper en el setmanari Noticies TGN
del dimecres 14 de gener de 2015