La grande bouffe

By: Agnès Llorens

abr. 25 2012

Categoria: General

Deixa un comentari

Aperture:f/11
Focal Length:44mm
ISO:320
Shutter:1/80 sec
Camera:Canon EOS 30D

El soroll del fluorescent que crema al capdavall de la cuina com a únic testimoni de la seva excursió a mitjanit. Els sorolls de casa, que normalment desapareixen entre la fressa quotidiana, ara fan de pigall en l’abisme de la fosca. Ha abandonat l’escalfor dels llençols i, descalça, traça la línia recta del passadís amb els peus pesats. Maleït insomni, maleït rau-rau a l’estómac. Fotuda dieta. El vestit negre de la nit es pot empassar i té gust de nit, agre i dolç, de regalèssia i xocolata. S’endinsa en la fosca sabent-se coneixedora de cada petit obstacle, amb els peus nus que temptegen experts els elements del decorat de casa seva.

Fa hores que hi lluita. Hores que s’ha promès secretament –amb aquella veueta infantil que emergeix de les profunditats del remordiment i que sempre sona més aguda del que vol reconèixer– que aquesta nit no hi tornarà. Que haurà d’aguantar fins demà. Però ara, avançant a les palpentes a través de les habitacions que l’observen des de fa cinc anys, ha d’admetre la derrota. Té gana. Molta gana. I tot i que el desig que l’ha fet fora del llit és només anar al bany i espolsar-se el fantasma a cops d’aigua a les temples, quan és a la cuina no pot evitar la temptació de fer un vis-à-vis amb la nevera.

No li cal obrir la llum per descobrir-ne la silueta, blanca i quadrada. La perfecta distribució de les línies impersonals del frigorífic balla al ritme del silenci, del compàs constant del llum que crema malament i que ara encenen unes mans tremoloses. Mentalment, repassa el sopar eixut que ha ingerit ara farà un parell d’hores; mongeta tendra bullida –200 grams– i dos talls raquítics de les restes d’un pit de pollastre esbocinat a filets. Exactament el mateix que figurava a les
indicacions explícites del dietista, un reguitzell de normes mastodòntiques i impossibles de seguir que contribueixen a fer-la sentir més petita de manera directament proporcional a l’augment desproporcionat de talles que l’amarga des de fa anys. El rau-rau incandescent que neix a la boca de l’estómac ordena abatre les restes d’autoestima que encara li recorren les venes. Recolzada al marbre fosc de la cuina com una estàtua trista de marbre blanc, es pregunta com ha arribat fins aquest punt, a partir de quin moment va abandonar el món real per teixir monòlegs amb electrodomèstics.

Abans tot era més senzill. La seva meta consistia en alçar-se sobre unes sabates de taló interminable i completar el camí estret que suggeria la passarel·la guarnida de focus. Abans, tot eren converses superficials. Abans hi havia maquillatge, inauguracions, vestits de lluentons, dissenyadors, festes. Abans els matins començaven després de dormir amb desconeguts en habitacions desconegudes de països desconeguts. Abans. De tot aquest temps només en queden súpliques per guarnir catàlegs de marques de tercera divisió, números de telèfon sense remitent i el passadís que mena a la cuina. Ara,que tot li queda estret, les distàncies s’han allargat de tal manera que no li permeten arribar ni a si mateixa. Ara, exercici físic, dietes, aeròbic, especialistes, metges, anàlisis, bullits. Ara, estacions del rosari de la soledat. Ara, no-amics que desapareixen rere el teló. Ara, converses amb la nevera i, ara mateix i en aquest precís instant, ningú que escolti el crit que llancen els seus peus nus damunt del gres de la cuina.

D’una revolada, obre la porta i en contempla l’interior, lleugerament enlluernada per la claror que desprèn la bombeta grogosa. La caiguda del pont llevadís blanc immaculat li mostra totes les prohibicions que ha comprat aquesta tarda
en un atac d’autocompassió. Una mà tremolosa engrapa el formatge i els embotits, els obre amb urgència damunt de la taula de fòrmica blanca i n’extreu el contingut, que desapareix gola enllà sense donar temps a mastegar-los. Les ungles esgarrapen embolcalls de plàstic que es resisteixen a ser profanats i la llengua s’extasia amb el roquefort, el cheddar i el parmesà. La segona obertura del moviment simfònic gustatiu dóna pas al pernil salat, tallat molt fi, i als fuets i llonganisses. Menja a mossegades, dreta davant de la nevera. Com més ràpid engoleix millor se sent, com si fos un avió que resisteix a l’aire amb molt d’esforç i, finalment aterra en una pista segura.

La lluentor de la carmanyola crida des de la segona lleixa. Crida arròs negre. Amb un senzill cop de dits, la pressió cedeix i la tapa blava de plàstic cau damunt dels peus despullats. Sense permetre’s el luxe agafar coberts, n’engrapa el contingut amb les mans nues i n’extingeix el contingut amb pocs minuts. Just al darrer mos, ha descobert un altre recipient amb restes del menjar d’ahir, que també ataca sense compassió. La fruita fresca de la setmana, que fins ara havia resistit l’embat gràcies a una trinxera de llegum cuit, també cau a mans de l’enemic. Per fi se sent plena, satisfeta.

Aquest és el moment que hauria de parar, però és impossible. Aturar-se és reflexionar i tem el moment de mirar-se al mirall, de comprovar com és de fosc el rostre de la derrota. Tot i que el seu cos està satisfet, la seva gana –que ja fa temps es va convertir en una entitat totalment separada de la seva voluntat– segueix tenint fam. La filera dels dolços és la següent víctima d’aquesta massacre desorganitzada i una rajola de sencera de xocolata negra desapareix per la frontera que marquen dues fileres de dents blanquejades de fa poc. Mastegar i empassar. El sistema és tan senzill i els resultats tan satisfactoris que no es pot permetre abandonar la operació. Una caixa sencera de bombons d’ametlla són els següents a desaparèixer i un escampall d’embolcalls daurats planeja sobre el terra fred de la cuina, esperant l’arribada dels voltors que enllestiran la feina.

Ja no queda menjar, però encara li queda molt per devorar. Les lleixes transparents i fredes emmagatzemen un consol passatger que abraça amb ràbia. I es menja el seu sentit d’impotència amb pressa, llepa amb la punta del polze tots els racons de la seva ràbia i el camí que el dit ha seguit queda marcat en la humitat de les parets vestides de fred polar. Aleshores ataca aquesta pena de si mateixa, aquesta llàstima per la merda de societat bruta que només l’estima quan passa gana, aquesta il·lusió erosionada per totes les oportunitats que només s’obren quan els centímetres de cintura desapareixen. Després mastega amb força les engrunes d’incertesa per aquest present d’insomni que la té presonera nit rere nit. Finalment, només li queda empassar-se totes aquestes estones de soledat, amb glopades que s’executen a ritme marcial.

Quan ha exterminat totes les provisions, la pressió que neix des de l’abdomen l’obliga a restar de genolls davant de les portes obertes. Mai s’havia sentit tan sadollada, literalment plena. La satisfacció és un globus aerostàtic que neix des de la boca de l’estómac i omple tot l’organisme. La ràbia, que abans campava lliure, ara està presa en cadascuna de les seves artèries. La pena ha acampat al bell mig de la tràquea, que s’ha donat de si a causa de l’esforç que ha malgastat deglutint. La soledat ha quedat amagada en algun punt dels revolts de set metres de budells. Tanca els ulls per notar com la sensació de sentir-se tipa. Per fi.

Agenollada, es palpa la corba creixent del seu ventre i amb un esforç titànic, vincla el cos fins a trobar el front que bull amb la fredor impersonal del terra. Ara que ja no té gana, comença a tenir gana de passar-ne. Una llàgrima s’escapa cara avall i la segueix una altra i una altra, que formen un minúscul toll al terra. El soroll de les seves llàgrimes la commou i, des de la seva perspectiva, li cedeix una porció microscòpica de força per allargar el braç, que caça una oliva arbequina abandonada a l’abast de la mà dreta. Entre sanglots, fa desaparèixer el darrer testimoni de la seva grande bouffe particular.

Aleshores passa. La revolució neix amb el so d’una trompeta esgarriada al ventre i s’escampa a gran velocitat per les extremitats fins que aterra al cap. El seu darrer record es el frec del vestit de la nit al capdavall del passadís, que li omple les papil·les gustatives extenuades de gustos agres i dolços, de regalèssia i xocolata que s’enfilen muntanya amunt, fins a establir el camp base entre els seus records. El peu deixa de tremolar al compàs del compàs que marca la única llum que resta encesa.

L’explosió despertarà als veïns que, alertats, trucaran a la Guàrdia Urbana. Quan els agents esbotzin la porta trobaran una dona jove amb una ferida esgarrifosa a l’abdomen. El seu rostre –ulls oberts, regueró de tinta de calamar que neix a la comissura dels llavis– seguirà amb els ulls oberts, mirant sense veure el fluorescent que crema al capdavall de la cuina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: