Come Undone

Prémer el cap amb força contra l’escorça del paraigües i notar el frec a frec de la carícia del parietal contra el nylon, humida i ardent. Sentir com la pluja esclata mil·límetres enllà i olorar com esbocina el gris fred del carrer. Mirar a través de la finestra de plàstic transparent com milers de petites bales transparents esclaten a teva cara sense que et mullin, com si fossis l’única cadira buida de la sala de cinema que projecta la primera gotellada de tardor. Pensar que l’aigua que tan de temps ha tardat en arribar és un espectacle massa bonic per gaudir-lo sense ser batejat i recordar-te de totes les coses que, darrerament, et passen a frec i que només et limites a contemplar. Recordar-me de la darrera mirada absent que em vas dedicar, emmarcada pel fum dels cotxes que passaven esquerdant l’últim moment que la teva silueta es va difuminar entre llums fluorescents, entre l’apunt de música negra, com el darrer fotograma d’una pel·lícula de cinema negre. Com un mal acudit negre que mai vaig acabar d’entendre.

Arribar a casa xopa i eixugar-me els regalims de cabell marcits, lentament i assaborint el rastre de la sentor de terra mullada. Escoltar Hawk i deixar de pensar-te distretament, mentre l’aiguat forada el vespre sense donar treva. Qualsevol de les altres respostes era la correcta.

Els vespres de tardor tenen gust de melangia i de truita de carxofa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s