El lament de la Vargas

Parlo pocs idiomes i encara n’entenc menys. Cada dia aprenc a oblidar-me de les paraules, cada dia col·lecciono frases. On abans hi havia exclamacions hi he posat punts suspensius perquè si no, no hi ha manera de continuar. Rellegeixo. Faig anar l’encenedor. El foc és el principi de tot, també del final. Sona Chabela Vargas i canta totes les cançons del món, hi ha l’olla que bull a la cuina i el dolç lament de l’extractor que em recorda que cada casa és casa meva si hi ha les meves claus darrera la porta. I els somnis? En quin idoma s’escriuen? Si ho sabia ho he après a oblidar per aprendre a construir, posar totxos damunt de les cendres. He perdut les paraules que em feien imaginar, ara jugo a ser la formiga lenta, la primera pàgina, el bolígraf que esquinça el demà.

I demà? Demà ja no quedarà aigua a l’olla, s’haurà evaporat com aquestes línies i com aquest llenguatge casolà, tan estovalla de quadres, tan llibre per encetar damunt de la taula, tan manta, tan À bout de souffle, tan sofà de coixins. Només quedarà el lament de la Vargas, incombustible, ratllant la súplica, tràgic fins a ratllar el somriure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s