Serendipia

Tenir bona sort no és que apareguis com un heroi quan les urpes del drac m’estan devorant els turmells. Caure en gràcia a la deessa Fortuna no és rebre un pom de flors a la porta de casa. Rodolar pel llit, sentir els braços com ploms que es desmunten sota el matalàs, sentir cada múscul pesat com cedeix sota el pes de la son, saber-me a recer de malsons sota la teva presència s’hi acosta perillosament. Les persones són un viatge, mai un destí. I qui deia que els viatges tenen parada al final? Si el paradís és un àtic que cadascú tenyeix al seu gust, sàpigues que tots els marcs de les portes tenen gust als finals de les històries que m’invento aquesta nit, mentre em trec la pols de les sabates i el bany queda farcit de l’olor de romaní del xampú. La bona sort és un carreró sense sortida, quan s’hi arriba de debò tot el de després té gust a menys, però sempre quedarà qui hi sembri roselles entre les rajoles, jardins i columpis a les cantonades. Qui pagui el bitllet per veure com és l’última parada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s