Zero Graus Kelvin

By: Agnès Llorens

abr. 15 2010

Categoria: Seixantades

1 comentari

Aperture:f/5
Focal Length:70mm
ISO:100
Shutter:1/2000 sec
Camera:Canon EOS REBEL T1i

Un dels finalistes del 13è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet

Narració inclosa dins del recull editat per Cossetània Edicions, que es presentarà el proper 21 d’abril a Casa Canals (19 hores)

Un món perfecte hauria d’estar submergit en la fredor més absoluta. Aquesta és la base del decàleg secret pel que ens regim les dones de gel, les que fem l’exercici de sobreviure a partir d’un bri d’escalfor per seguir escampant el nostre alè glaçat, mentre ens vestim de normalitat per ser confoses amb la multitud que crida. Els meus peus són petites estalactites que lluiten per l’espai dins de les sabates de taló i estic farcida de petits blocs estàtics que construeixen pits, malucs, cames i coll. Un rostre perfecte, maquillat amb cura, corona la meva escultura i compleix l’encàrrec de cobrir amb pigments un llac on el temps s’ha aturat, però que necessita continuar obtenint energia de les formes que encara  cedeixen energia. Estic just en el tètric replà entre el glaçat i la mínima temperatura possible. Menjo la calor de les persones i m’assemblaria als vampirs si tingués dents, però el mirall sempre retorna la meva imatge. Estic al fons de cada racó on falta l’escalfor. Sóc la dona que invoquen els pagans que han gastat tots els altres altars i treballo descarregant caixes de peix per dur-les als supermercats, sense guants ni protecció, perquè només allà puc notar el frec salvatge de l’aigua que ja gairebé ha deixat de ser-ho, una feina monòtona que es transforma en el la més confortable de les retribucions quan es fa de matinada i el sol encara no ha sortit. No sóc ningú perquè no vull ser-ho. Per continuar completa i conservar el dolç mecanisme de moviments de les meves extremitats només necessito ser, per una nit, el somni dels aventurers que no tenen por. Tots moren de fred mentre els llepo el darrer bri d’escalfor i els guio pel camí de la porta oberta del que no despertaran. El més dolorós és perdre una mica de mi, en el desglaç implacable, una peça que es desprèn de la meva estructura quan els estrenyo entre contra el meu mur, aquesta escultura glaçada de formes perfectes i perpètues.

En un món perfecte no hi ha sons estridents. Tot és estalvi d’energia, silenci, cap sentiment molest que campi lliure pels camps. La realitat es tenyeix del no-color del glaç, brillant, estàtica i transparent. Les avingudes dels paratges on habito estan sempre en calma i el meu paisatge preferit és un tros de gel fent surf a l’horitzó. Què cansada és la calor, subproducte barat de l’esforç i de les emocions, que trasbalsa sempre amb canvis, matisos, moviments. És esgotador rendir-se sempre al moviment, al frec que genera l’augment momentani de temperatura. En canvi, l’absència de tants moviments absurds proporciona el descans agradable de no pensar en el que falta, perquè tot ja és absència, sinó en la mica de res que es té. El fred és el descens constant  de no tenir, de no ser, de no haver de fingir. La calor és emocionar-se, competir i cansar-se de manera irremissible. La gelor és la parada agradable del trajecte, la senyal de que tot ens falta, però no ens molesta. La quietud fa niu al final del termòmetre, el silenci és fred com gèlids són els secrets i passejar entre una multitud que no s’entén, que no parla ni gemega ni crida. Només quan el mercuri davalla fins a límits insospitats, racons on respirar es converteix en un premi, la mateixa naturalesa fa que l’acceptem. En la fredor més terrible –el zero absolut definit per kelvin- no enyorem l’abric de la companyia perquè no existeix la calor.

I, tot i així, surto sovint a caçar aquesta calor que avorreixo per nodrir-me, per sentir com la domino. Em sedueix la por dels homes, aquelles ganes de llançar-se a una piscina, jo, que els ferirà. Sóc la Mantis Religiosa de les neus.

La darrera vegada el vaig abraçar com ho fa l’allau que cau per una glacera, mentre m’enduia el seu petit món en la descàrrega. Gemegava de plaer i dolor i encara puc dibuixar el dolç tremolor que li tenyia els llavis de morat quan notava les agulles de la massa de gel que forma el meu llit, com van empal·lidir les puntes d’aquelles mans encara plenes d’energia quan abraçaven els barrots del capçal. El vaig besar i vaig calmar la seva passió amb rius acabats de néixer a les muntanyes més altes que morien just a la seva boca, una desembocadura que va matar tot rastre de vida a les seves genives que apareixien, als meus ulls, blanques com la llum, just com m’agrada. La meva passió et congelarà, li repetia a l’orella. Ell somreia, amb les llargues parpelles plenes de petites partícules de neu. Vaig escampar ventades incontrolables damunt del seu clatell i encara noto, amb plaer infinit, com cada centímetre de la seva pell es va vestir amb un borrissol de pell de gallina. La seva por era la meva excitació, i la meva temperatura baixava com menys roba dúiem. A la fi del món, el centre de la terra, al cor de les baixes temperatures, ell encara va tenir forces per entrar-me, mentre reprimia un crit de dolor en quedar pres de les meves cames, atrapat per una fredor que no podia controlar i que l’arrossegava de mica en mica. Li vaig cantar cançons plenes de boira, va tancar els ulls, i em va confessar que no sabia l’atreia amb tanta força cap a mi. La por, li vaig respondre. Ara ja tenia vermelles les puntes dels dits, els llavis foscos, i el seu tremolor d’animalet ferit em feia estremir. Mentre ens movíem l’un en l’altre, empenyia amb més força, amb l’energia de la passió més freda que existeix; la que congela sense acabar d’existir, la que fereix a mans del paisatge més inexpugnable, la que mata sense que te n’adonis. Just a punt d’esclatar, quan la meva temperatura fregava mínims històrics, em vaig llançar sobre els seus braços, devorant-lo amb fam infinita i ell va abandonar l’exercici de respirar, deixant com a únic testimoni un bri d’escalfor, la única que li quedava. El meu aliment.

Amb una pau infinita, vaig apartar un ble dels seus cabells glaçats de sobre la cella. Vaig sembrar baf fred sota del seu coll. Com més fred estava, més volia exprimir cadascun dels seus porus que, un cop inerts, eren cada cop més atractius i perillosos. No hi ha jugada sense perdedors, encara que aparentment dominin la mà més difícil i jo vaig arriscar massa quan, amb la víctima indefensa entre els meus blocs estàtics, i, amb la precisió d’un cirurgià, vaig extreure un fragment de la seva pell cada cop més seca, manta abans suada, i vaig fregar-me cames i braços amb aquesta mica de la seva essència, que es sublimaven al tacte d’aquest teixit humà, perfecte i mortífer. Assolida la pau, encara vaig llepar les gotes de suor del meu amant, petites perles sòlides escampades sense ordre per tot el front. La mort té gust de sal, de vençut, de porta oberta que deixa corrent d’aire que gela, per això m’agrada i la xuclo com qui tasta el més dolç dels plaers.

Ara ja no queda rastre d’aquest darrer amant i l’arribada de l’hivern és llisa i transparent, gairebé perfecta. Tanco totes les calefaccions al meu abast i dedico les nits a mirar com cau la neu, cada floc em fa somriure. Però la tartera no és impertorbable. Just quan em retiro a la meva glacera particular per dormir, veig com un petit rastre em persegueix el llarg de la cama, un petit rastre de verdet que s’ha instal·lat, sorneguer, des dels turmells fins la cintura, molt fi encara. Quan passen tres dies sé que em vaig endur una factura de la meva darrera cacera i que la pell suau del meu amant va pol·linitzar el regne del zero absolut. Una petita edelweiss, de pètals minúsculs i blancs, ha arrelat al turmell i em fa mal quan em poso botes, em pica cada cop que surt una fulla. Vull arrencar la mala herba que em fa culpable, que em fa estimar una mica més tot el que la meva natura només em permet odiar, però, enlloc d’eliminar-la, assisteixo atònita, amb una suor freda que és l’únic que em consola, al naixement de petites parcel·les de líquens que han arrelat amb força des del clatell fins la fi de l’esquena, des del coll fins al baix ventre. Sóc un bloc de gel prenyat de vida que no sap què ha de fer amb aquesta manifestació de naturalesa salvatge allotjada en un cos erm. Fins i tot en el paratge més hostil, la vida se la juga per arrelar, penso, mentre acaricio amb la mà tremolosa, de calor, cada fulla minúscula i cada arrel que destrueix les meves arestes solides.

Han passat deu dies. Continuo florint i morint alhora. Mai la decadència del propi cos havia tingut colors tan vius. Ara sóc una cobra que abandona el procés de digestió de la seva presa, perquè el meu festí m’ha dotat d’una vida que no sé controlar i s’enduu el fred que em manté viva. Aviat, només quedarà de mi un prat d’herba fresca que lluitarà per sobreviure en aquest cau que, sense la meva fredor corporal, serà un aviat un aiguamoll i el meu testament s’assemblarà a un Monet sinistre. No tinc forces per aturar l’entrada de la natura ni les branques que perforen cadascun d’aquests músculs cada dia menys descongelats. La meva sang és transparent i alimenta la vida. Cedeixo la meva fredor al cos nou, perquè alguna força de la naturalesa m’hi empeny, mentre evoco els dies perfectes entre ventades de gener. El meu ventre mort serà aviat un camp florit, ple de vida, i no hi haurà ningú per fer-li la fotografia. Només en un món imperfecte, que es sotmet a la calor i els vents inconstants, permetrien que una mare fos l’absent del naixement del seu fill. Què lluny queda la parada del zero absolut d’aquesta estació plena de vida i de maldecaps que anuncia la primavera al mig del fred. Em surten flors grogues i roses per la boca, mentre la vida –valenta com només ho son els inconscients- s’obre pas per cadascun dels meus conductes, en un part que, només desafiant el cicle de la vida, el subscriu completament. La seva escalfor va ser el meu desig i el principi de la meva fi, és l’únic pensament que puc articular mentre cada centímetre de vida em roba el fred, mentre invoco una glaçada sobtada que elimini la vida i em salvi la mort.

La tristesa és càlida, la llàstima també. Un esbarzer em trenca els braços i ja hi ha sotabosc en els reguerons que havien estat cames perfectes criades a cop de congelador. On hi havia una esquena sòlida i impertorbable ara només hi ha camps de roselles, petites plantes que somriuen i esgarrapen cadascun d’aquests ossos raquítics forjats al subsòl del termòmetre, que apareixen gairebé fosos al contacte de les arrels. Com més m’allunyo de la meva gèlida perfecció més ganes tinc que s’acabi aquest malson d’autocomplaença que alimenta l’esclat de vida a cada centímetre del meu cos. Si sento no puc fer res més que morir-me. He guardat un petit bloc congelat ben lluny, dedicat a qui descobreixi aquest petit oasi perquè recordi que hi ha un món més perfecte, on sobren les emocions. Llàstima que els que s’hi acosten morin i els que en marxen també perquè, en el fons, la perfecció acaba ferint a tot aquell que la toca.

Anuncis

One comment on “Zero Graus Kelvin”

  1. Wow… m’agrada…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: