Quan et decidiràs a no créixer?

Per als nens que somnien, i els que ja no ho som però no deixarem mai d’aixecar castells a l’aire, el projecte Literatura Vertical és una clara aposta per la imaginació que aquestes festes de Nadal es pot convertir en una de les millors apostes de la carta als Reis d’Orient. Darrere de Literatura Vertical hi ha l’aposta de la sempre genial Marta Garreta, que ha apostat per aquest projecte que combina literatura il·lustrada amb vinil per prenyar les parets de casa de lletres i color.

Les propostes de la darrera col·lecció de Literatura Vertical compten amb la col·laboració dels il·lustradors Anna Ventura, Morad Abselam, Romina Martí, Mikel Jaso, Cameron Steward i Ignasi Pi-Sunyer i els textos d’una servidora.

Us animeu a seguir sent petits?

Arribar a casa xopa i eixugar-me els regalims de cabell marcits, lentament i assaborint el rastre de la sentor de terra mullada. Escoltar Hawk i deixar de pensar-te distretament, mentre l’aiguat forada el vespre sense donar treva. Qualsevol de les altres respostes era la correcta.

Els vespres de tardor tenen gust de melangia i de truita de carxofa.

Són molts els que celebren com s’allarguen les estones de sol i molt pocs les que celebren l’efecte contrari. Potser perquè la tardor és una dama amb arrugues que exigeix serenitat melancòlica per abraçar-la. Potser perquè només alguns poden apreciar la pàtina crema de les tardes de setembre, batejades amb les mateixes temperatures benignes que l’alegre veïna primavera. Potser perquè alguns colors només es descobreixen amb els anys, a mida que anem destruint epifanies.

La sorra als peus i la llengua plena de terra.

Les papil·les gustatives se m’omplen de vespres cervesa daurada. Has sentit els focs d’artifici? Has vist l’hecatombe cromàtica estavellant-se al desert? És sempre tan igual, sempre amb les mateixes cadències. I total, tanta figura per explicar que l’estiu em transporta als triangles de pa bimbo amb mantega i pernil dolç i la dolçor que representaven després de l’aigua de mar.

Potser les vacances només eren això, color i traca final.

Això és el que pensa la mà que sosté un braç que sʼaguanta dʼuna espatlla retallada en el verd esmaltat dʼuna paret de bany, que aguanta una peixera amb tres peixos morts. Fets estàtua sinistra. Fora de lʼhabitació, si hi hagués una finestra que ho permetés, sʼhi intuiria la llum dʼuna tarda que desapareix però les bombetes sʼencarreguen de sentenciar nit perpètua i no hi ha manera dʼapartar la vista de tres tasques de color immòbils. Natura morta sobre fons transparent.

Els peixos sʼhan mort alhora i ara li toca llençar-los. Incapaç com ha estat de desfer-seʼn abocant-los a la brossa, ha decidit donar enterrament a les pobres bestioles cadena avall, remolí enllà. Però ara que ha arribat el moment no es decideix a fer-ho. Si li quedés un rastre de sentimentalisme atribuiria aquesta indecisió a lʼangoixa de desfer-se de les úniques mascotes que han resistit amb empenta aquesta espècie de reclusió momentània a què sʼha abocat des de fa mesos. Mica en mica, ha anat estrenyent les fronteres del seu radi dʼacció fins que, finalment, lʼagorafòbia lʼha encadenat entre les quatre –metafòriques– parets de casa. Habitualment és un cargol tancat a la closca, però ara ha de fer el paper de soldat que es veu obligat a fer dʼenterramorts dels companys de setge.

Amb molta calma deixa que el vidre de la peixera esfèrica sʼaguanti a la tassa del vàter. La por que genera anar a buscar el pal de fregar al pati de llums lʼha obligat a espaiar cada cop més lʼacte de netejar i ja domina lʼart dʼabocar líquids amb total precisió com un acròbata capaç de grimpar per la vela del seu circ sense tocar mai de peus a terra. Construeix lʼangle recte entre el vàter i lʼesfera de vidre però, a lʼúltim minut, es fa enrere. Li ha semblat que una de les taques es movia. Tot i que se li han enravenat els avantbraços, col·loca la urna funerària a les rajoles maragdes que formen lʼepidermis de lʼhabitació i li ve aquella sensació que sempre li sobrevé quan veu la imatge perfecta. Aquella sensació coneguda de fer una fotografia mental i emmarcar lʼespai. Aquella sensació de capturar la proporció perfecta de llum. Aquella sensació que sʼhavia quedat insípida. I se nʼatipa durant uns segons.

Perquè abans de donar sepeli a colònies de peixos de colors havia vist molts oceans plens de taurons. Fins lʼatac hihikomori treballava de fotògraf per a una prestigiosa publicació de viatges. Agafava avions, arribava a països llunyans, conduïa per carreteres perdudes, buscava els millors racons i els immortalitzava. Després va arribar la suor freda a lʼhora dʼagafar trens i tota la pesca; el vertigen en embarcar-se a lʼaigua, el mareig a la carretera, els viatges cada cop més infreqüents a la redacció i, és clar, un lògic acomiadament que el va tancar literalment a la llar dolça llar. I ara ha patit un dejà-vu provocat pel miratge dʼuna aleta fosca que bellugava.

És difícil precisar quants minuts passen fins que es posa dret. La peixera és ara un ull transparent i acusador que el mira des dʼun fons dʼaiguamarina. Les petites pupil·les de colors, dues de negres i una taronja, no sʼhan mogut més i conclou que, per força, tot ha estat la seva imaginació. Amb la mà humida encara apuntalant la paret, se li acut que aquesta inesperada rebel·lió de la natura ha estat deguda al fet que va ser la darrera dona de la neteja –la darrera persona amb qui va parlar– la que li va regalar els animalons amb lʼesperança que recuperés la tendència a comunicar-se.

De fet, com més hi pensa més sʼadona que les excuses que li va posar per abandonar la feina cada cop tenen menys consistència. Vol repetir lʼacció dʼabocar un altre cop el recipient fúnebre a lʼaigua de claveguera i sʼadona que aviat farà gairebé un any del darrer cop que va calçar sola dura per tastar el carrer. Està clar, qui voldria seguir visitant un hoste de la soledat? Va marxar corrents, volant. Nedant portà enllà. Ara, les juntes que han nascut a partir de la simetria perfecta de la ceràmica lluent evidencien la seva absència, perquè ell no té ni idea de com fer servir els productes de neteja per fer marxar el verdet. És una bona ironia que la seva tendència a evitar el contacte amb tota manifestació de vida sigui inversament proporcional a lʼarribada de tot de microorganismes a tots els racons de casa. Al florit també li agrada el silenci.

Lʼabsència de soroll és el darrer fotograma. Amb decisió, es posa dempeus i, dʼuna revolada, agafa la peixera i aboca lʼaigua gola avall de la tassa, que cau fent xipolleig. Tres rodones acolorides sʼinstal·len a la campaneta del vàter i, astorat, veu clarament com comencen a moureʼs en convulsions histèriques. Els peixos, belluguen com si es riguessin del que els espera, un viatge pagat per les canonades. Clic. Una altra imatge perfecta que és a punt de desaparèixer. Clic, un altre instant perdut. No pot fer res per evitar la sensació de calor que li neix genolls enllà i escala una vèrtebra darrere lʼaltra, ni lʼaparició dʼaquella por infinita als espais oberts, a la falta de recursos per emmagatzemar tantes imatges que ha viscut.

Clic. Es tanca una altra frontera. Corrents, tanca amb un cop sonor la porta que separa el bany del passadís. Mai més es podrà moure del lavabo. Els peixos continuen xipollejant i, amb llàgrimes als ulls, observa com lʼaigua engoleix les bestioles. Dues hores després, es prepara per acampar entre la banyera i la pica per la resta dels seus dies, com una fotografia perfecta que ningú no podrà dibuixar. Com una bola de carn sobre fons verd que trigaran més de tres setmanes a descobrir. Com un holocaust de butxaca que ningú podrà esculpir.