Aleshores
Visc convençuda que tinc totes les paraules del món. Em sento satisfeta de posseir-les i crec, ingènuament, que pel sol fet de modelar realitats torçant-les al meu gust em serviran de salvavides davant de qualsevol tempesta. Bàsicament, omplo silencis. Farceixo buits amb parets d’exclamacions i em penso el el mur es pràcticament indestructible i
aleshores
em mires amb aquella mirada de terra esquarterada, de fang ferit i marques de reguerons d’aigua que conreen illes subterrànies. La foscor de l’iris radiografia lentament cascun dels moviments i totes les frases fetes queden emmarcades al buit de la teva parcel·la subterrània, on no hi caben totes aquestes expressions que em fan carn i ossos. Em buides lentament a través dels ulls.
I, aleshores, es fa el silenci.
4 comments on “Aleshores”
Deixa un comentari
Bloc a WordPress.com. Theme: Duotone by Automattic.
Quin gust llegir-te de nou
Aixó és poesia “pura”, m’agrada molt que actualitzis el teu bloc!!!
Feia temps que no passava pel teu blog. I me’n adono que tu tampoc ho havies fet gaire… ;P
Coincideixo en altres comentaris que és un gust llegir-te i com escrius. M’hagués agradat llegir quelcom més alegre, però el teu relat, certament o no, em transmet tristesa. El silenci pot esdevenir tants tipus diferents de sentiments… El de la tristesa, però, sens dubtes és el més cruel…
Una abraçada.